És el que és
Catalunya es troba immersa en un moment polític i social que passarà a formar part de la memòria col·lectiva del nostre poble. Amb el govern de la Generalitat cessat per l’estat espanyol i empresonat per la justícia espanyola, aquesta setmana s’ha viscut un nou episodi d’una història que molts pensaven que no es tornaria a repetir.

És moment de reflexions. Que la fràgil democràcia espanyola se sustentava en una constitució que per alguns era un punt de partida i per altres un punt final fa anys que estava clar. Les aspiracions sobiranistes catalanes s’han anat revifant des de fa més d’una dècada en xocar una vegada i una altra contra una constitució que alguns han defensat aferrissadament com a inamovible. Error. La norma suprema també havia d’adaptar-se a una societat en continua evolució.

La qüestió catalana era un tema polític que s’havia d’haver resolt amb mitjans polítics. I no hi ha hagut voluntat de fer-ho, i molt especialment per part del govern de l’estat espanyol, que no només no s’ha assegut a dialogar sinó que per intentar guanyar la desitjada majoria absoluta al Congrés, ha fet tot el possible per tombar i desprestigiar tot allò que arribava des de Catalunya: la llengua, l’Estatut, el model d’escola, ...

El referèndum pactat es va començar a veure impossible. I va arribar l’1 d’octubre, i les càrregues policials, i les manifestacions massives, i les primeres detencions. I la declaració de la República Catalana, i l’aplicació del 155, i el cessament del govern català i el seu empresonament. La tensió es va traslladar a la societat i una qüestió política es va judicialitzar. I són presos polítics aquells empresonats per les seves idees polítiques, aquells que van ser escollits democràticament pel poble, amb un programa electoral determinat. No és bona idea barrejar política i justícia perquè augmenta la indignació social, afebleix la democràcia i atempta contra els drets humans.

La tensió s’ha traslladat inevitablement a la societat. Fractura social en diuen alguns. És en aquest punt on cal reflexionar, per una banda, sobre els missatges polítics. No tot s’hi val. No tot hauria d’estar permès. Cal un veritable exercici de responsabilitat d’aquells que aspiren a governar una institució històrica com és la Generalitat. En seran els responsables de qualsevol escalada de violència.

Per l’altra, estan els mitjans de comunicació. Hauríem de ser el més imparcials possible, donant veu a totes les parts i contrastant la informació, independentment de ser privats o públics. Manipular i enganyar és relativament fàcil, com s’està demostrant, i molt especialment des dels mitjans radicals de l’estat, però és una greu irresponsabilitat, perquè estan generant una divisió social que serà difícil tornar a cohesionar.

A més, la manipulació informativa es veu tristament amplificada pel fenomen de les xarxes socials, on tothom comparteix ràpidament sense verificar si és cert o mentida i l’anonimat facilita la possibilitat de mentir i insultar. I això encara agreuja més la famosa fractura social i ha fet aflorar radicalismes que haurien d’estar erradicats. Cal que la societat també posi seny.
LES NOTÍCIES MÉS LLEGIDES
Sierra, número 5 de C’s: “Tenim un projecte per solucionar els problemes dels ciutadans”
La comunitat de Maristes celebra el bicentenari amb una exposició
Ribas, número 4 de Catalunya en Comú: “Si continuem amb la política de blocs, anirem a pitjor”
Víctor Puig (CDC): “És una llàstima, però donem el mandat per perdut”
El festival solidari amb Cuba recapta 1.285 euros per als damnificats de l’huracà Irma
Concert de l’Associació Jazz Rubí a l’Ateneu