Cartes de la ciutadania
Más dura será la caída
Vivim en un país on tothom és arquitecte, filòleg, nutricionista i metge alhora. Darrerament, també tothom és economista i politòleg, i ara ja també jurista. I a causa d’això hi ha hagut discussions i acusacions.
Doncs bé, la notícia és que no ho som. Cadascú és el que és, sap el que sap. Però no és cap defecte o límit. Som un grup de gent molt diversa i aquesta és la nostra força. Hem anat aprenent sobre economia i sobre política, gràcies a un esforç conjunt. I encara podem aprendre moltíssim. Sempre ens hem donat la informació que feia possible ampliar la base social i aprendre sobre temes que no coneixíem prou.
Hem demostrat que podíem aprendre sobre aquests temes. Ara toca aprendre sobre dret, sobretot el que afecta totes i cadascuna de les accions o inaccions que veiem ara. No som experts. I ara tot està contaminat per lleis i procediments judicials que se’ns escapen. Hem de compartir entre nosaltres qualsevol informació que ens doni llum. Ja tindrem temps de discutir entre nosaltres després.
El mal humor i l’enfrontament entre nosaltres només ens porta al fracàs com a societat, mentre alhora dona la victòria als del 155, a una gent que tot ho batalla amb enfrontament físic i verbal. I com diu la cita, en aquest camp “ens guanyen per experiència”. I no podem donar la victòria als que es posen medalles a una democràcia i un diàleg dels quals se’n foten a la pràctica real.
Seguim amb el nostre bon fer. De vegades la revolució dels somriures pot perdre el somriure temporalment, sí. Fa molt de temps que hi ha cansament i encara no hem arribat on volíem. Però hi arribarem. Recuperarem el somriure totes i cadascuna de les vegades que facin falta.
Ara no toca discutir ni emprenyar-nos entre nosaltres pel que fa a un polític o un altre, sinó construir coneixement col·lectiu per decidir i moure’ns com un poble unit, per aconseguir el nostre objectiu col·lectiu.
Si heu de descansar emocionalment, feu-ho. No és cap vergonya. Som humans i el desànim és natural. Però l’èxit radica en la resiliència, que consisteix a aixecar-se de nou. I en això som experts, ho mostra la nostra història.
A Espanya es castiga ser decidit i no aconseguir l’èxit a la primera. En diuen fracassats i en fan befa. A la resta del món tothom considera que no es pot arribar a l’èxit sense aprendre de cadascuna de les caigudes anteriors. I a diferència d’un emprenedor, diguin el que diguin, no estem sols.
Recolzeu-vos en la gent i amics que estan en el mateix camí que vosaltres. No som un poble que guanyi per la força, ni ho volem. No som un poble simbolitzat amb un animal entrenat per deixar-se endur per la fúria i atacar de manera cega, encara que li suposa la mort. El nostre símbol és un animal, intel·ligent, com tots, que destaca perquè treballa de valent i amb persistència.
La Fiscalia General de l’estat espanyol va titular “Más dura será la caída” la seva querella per rebel·lió. Pregunteu-vos de qui serà aquesta caiguda tan dura si mai parem d’aixecar-nos. La caiguda és dura per qui només s’enlaira, encara que només sigui en la seva ment i les seves amenaces. Nosaltres sabem què és caure, però no ens rendirem i ens aixecarem sempre, perquè som resilients i no estem sols.
Aprendrem sobre lleis i processos judicials de manera col·lectiva, com hem fet amb l’economia i la política. Compartirem aquest coneixement entre nosaltres, per aprendre’n tots. I amb aquesta informació farem el que fem sempre: decidir amb coneixement i moure’ns cap a la consecució de la República.
Andrea Quintana

La postguerra: Pobres y miseria
La desastrosa situación económica por la que pasaba el estado español después de la Guerra Civil y la larga Segunda Guerra Mundial marcaron una etapa tanto en el campo como en la ciudad. La pobreza, la desilusión y las enfermedades eran las notas protagonistas del paisaje español en los años 50. La sociedad estaba rota, cansada de penurias y miserias, aterrorizada bajo el control de una mano de hierro. La libertad de reunión, de excepción de opinión, de asociación y la mayor parte de derechos habían sido abolidos. Cualquier comentario, cualquier sospecha podría ser motivo de denuncia por traición a la patria y al glorioso movimiento nacional.
Cuanta miseria “Paquito”, cuanta miseria “Paquito”, cuanta miseria “Paquito”, cuanta miseria “Paquito”.
Juan Martínez, represaliado antifranquista
LES NOTÍCIES MÉS LLEGIDES
Localitzat sa i estalvi l'home que va desaparèixer a Rubí dimarts al matí
Unes 250 persones gaudeixen del dinar del col·laborador de Sant Antoni Abat
La Residència Amanecer celebra el 15è aniversari
Les cendres de Pep Rovira es traslladen al cementiri de Rubí
Bea Ortiz guanya la Copa de la Reina i és escollida millor jugadora
Fotodenúncia