Homenatge en record de les víctimes del 25 de setembre del 1962
Opinió | 27 de setembre de 2019

Miquel Raso Serrano. President del Consell de la Gent Gran de Rubí
Com a president del Consell de la Gent Gran de Rubí, fa dos anys que participo institucionalment en activitats relacionades amb la memòria històrica de Rubí. Cada any fem xerrades al Castell de Rubí a les escoles de primària sobre el Rubí dels anys 50 i 60. Som un grup de ciutadans que col·laborem en el Servei de Gent Gran Activa i del Servei de Ciutadania de l’Ajuntament de Rubí.

La meva aportació es basa principalment en els records sobre el 25 de setembre de 1962, quan va tenir lloc la tràgica rierada. Va ploure una quantitat mai vista, al voltant de les 9 de la nit no es podia sortir al carrer. Jo vivia davant el convent de les monges i junt els pares ja sentíem els crits de la gent demanant auxili, teníem l’únic sentit útil que era el de l’oïda perquè tot Rubí estava sense llum. L’endemà, ja amb el dia clar, va ser quan vam veure la magnitud de la tragèdia. Tota la riera i les cases properes des de l’Escardívol fins a can Fatjó havien desaparegut.

Jo només tenia 11 anys, vaig viure directament durant dies tot l’enrenou; recollida de cossos sense vida, gent molt desesperada buscant els seus familiars, persones que s’havien quedat sense habitatge, nouvinguts totalment desorientats... En pocs dies un fenomen nou totalment inesperat, milers de persones de totes les poblacions de Catalunya es presentaren voluntaris per ajudar a recuperar el nostre estimat Rubí. A partir d’aquest dia una nova paraula va quedar present en mi SOLIDARITAT.

Segons les estadístiques, més de 60 infants menors de 15 anys perdien la vida. Els primers equipaments que, a través de l’Ajuntament, van obrir les seves portes foren les escoles. Jo era alumne de l’escola Montserrat. Recordo perfectament el primer dia de classe; no barem cantar el “Cara al sol” d’obligat compliment. El nostre professor Sr. Ferrando estava dret, prop de la pissarra, ens rebia amb un lacònic bon dia i observava com ens col·locàvem als nostres pupitres. Ell mirava amb atenció les taules buides, faltaven més de la meitat de la classe. Aquell dia ens adonàvem que ja mai més tornaríem a veure a molts companys. Aquests dos records segueixen vius a la meva memòria.
LES NOTÍCIES MÉS LLEGIDES
Les 'cases barates'
Una professora de Rubí, entre els 50 millors docents d’Espanya
Arrenca la Fira de Sant Galderic que celebra enguany la 25a edició
El govern introdueix la fiscalitat verda en les ordenances del 2020 i torna a rebaixar l’IBI
Una responsabilitat i un repte
El Rubí Forma ofereix més d’una desena de cursos gratuïts