Cartes de la ciutadania
Havent rebut tants ‘memes’ del maleït coronavirus, el què em quedo és aquell que diu “Senyor, podeu desconnectar aquest any 2020 i reiniciar-lo ?... Té un virus !”

Han sigut uns mesos terribles i Déu n’hi do, encara, el què ens queda per passar.

El títol de la meva opinió és “efectes secundaris” perquè he perdut a dos éssers estimats en tan sols vuit dies de diferència. No ha estat, però, a causa del coronavirus, malgrat que n’ hem patit tots els efectes. Amb el meu marit, ingressat –en 2 centres hospitalaris– des de mitjans de febrer, vam passar per tot el procés inicial del virus. Tenia una malaltia terminal. Sabíem que no hi havia res a fer. Ens restava ésser amb ell –tota la família– fins el final. Arribà un dia on tot va anar canviant: de poder anar a passejar –amb cadira rodes– per entrar a l’Hospital de Terrassa, a no sortir del passadís. A no poder sortir de l’habitació… A no aixecar-lo... De tenir visites il·limitades, a tan sols una única persona... O el dia que, havent marxat pel mínim “comiat” que es va poder fer per la mare, em digueren que “si sortia, no podria tornar a estar amb el meu marit”... Sic !

Com? Què? Què diu? Per què? No!!! Em nego a no poder estar amb ell. Ell s’està apagant i no puc deixar-lo. Dormo aquella nit a l’hospital, l’endemà parlo amb la doctora i –tant sí com no– el meu fill i jo decidim que volem tenir-lo a casa, perquè el servei que ha d’aplicar cures pal·liatives no és el que pot ser, a causa de les circumstàncies i l’entorn pels que estem passant.

Un cop a casa, atenció telefònica... I als darrers moments, aquesta atenció esdevingué –això sí– del tot excepcional.

I ve el comiat. No res. Absolutament no res. Comiat a casa. No poder sentir l’escalf de família, amics, coneguts i/o companys. Tant sols acompanyant el cotxe fúnebre fins al crematori, darrere del vehicle i mitja volta. Cap a casa i prou.

El que em fa rutllar rau en que, a hores d’ara, tornem a estar –tots tres– a casa. Al costat de l’urna, amb un collage de fotos, bo i explicant-li tot el què fem durant el dia. Fer-l’hi petons. Parlar de coses que a ell li agradaven. Recordar com de bé cuinava ens dona energia per a afrontar el dia a dia.

Arriba el dia de Sant Jordi... Un dels dies més bonics es capgira, convertint-se en un dia trist. Dibuixar i fer roses em fan passar el dia. En Jordi mai no s’oblidava de la rosa per a mi i per a la seva mare. En rebem una també –germanes, nebots i neboda– amb un conte que ens fa plorar sense aturador. El nostre Jordi ja mai no ens oblidarà. Nosaltres, tanmateix, de ben segur que tampoc.

Aquesta carta em serveix per a buidar, per a plorar, per a fer dol per la mare, per fer dol per en Jordi, per a “despullar” el meu cor i els meus sentiments... Això m’ajuda…i de quina manera !

Pilar Oller i Sala
LES NOTÍCIES MÉS LLEGIDES
Més de 3.500 positius i sospitosos a Rubí
Focs artificials, gegants, missa i música per celebrar la festa de Sant Pere en petit format
L’Ajuntament regularà l’ús de la pirotècnia per evitar molèsties als col·lectius vulnerables
Bon Preu ha inaugurat un Esclat a Rubí
Amazon confirma que obrirà un centre logístic a Can Rosés
Lleuger descens del preu del lloguer a Rubí