Cartes de la ciutadania
Havent rebut tants ‘memes’ del maleït coronavirus, el què em quedo és aquell que diu “Senyor, podeu desconnectar aquest any 2020 i reiniciar-lo ?... Té un virus !”

Han sigut uns mesos terribles i Déu n’hi do, encara, el què ens queda per passar.

El títol de la meva opinió és “efectes secundaris” perquè he perdut a dos éssers estimats en tan sols vuit dies de diferència. No ha estat, però, a causa del coronavirus, malgrat que n’ hem patit tots els efectes. Amb el meu marit, ingressat –en 2 centres hospitalaris– des de mitjans de febrer, vam passar per tot el procés inicial del virus. Tenia una malaltia terminal. Sabíem que no hi havia res a fer. Ens restava ésser amb ell –tota la família– fins el final. Arribà un dia on tot va anar canviant: de poder anar a passejar –amb cadira rodes– per entrar a l’Hospital de Terrassa, a no sortir del passadís. A no poder sortir de l’habitació… A no aixecar-lo... De tenir visites il·limitades, a tan sols una única persona... O el dia que, havent marxat pel mínim “comiat” que es va poder fer per la mare, em digueren que “si sortia, no podria tornar a estar amb el meu marit”... Sic !

Com? Què? Què diu? Per què? No!!! Em nego a no poder estar amb ell. Ell s’està apagant i no puc deixar-lo. Dormo aquella nit a l’hospital, l’endemà parlo amb la doctora i –tant sí com no– el meu fill i jo decidim que volem tenir-lo a casa, perquè el servei que ha d’aplicar cures pal·liatives no és el que pot ser, a causa de les circumstàncies i l’entorn pels que estem passant.

Un cop a casa, atenció telefònica... I als darrers moments, aquesta atenció esdevingué –això sí– del tot excepcional.

I ve el comiat. No res. Absolutament no res. Comiat a casa. No poder sentir l’escalf de família, amics, coneguts i/o companys. Tant sols acompanyant el cotxe fúnebre fins al crematori, darrere del vehicle i mitja volta. Cap a casa i prou.

El que em fa rutllar rau en que, a hores d’ara, tornem a estar –tots tres– a casa. Al costat de l’urna, amb un collage de fotos, bo i explicant-li tot el què fem durant el dia. Fer-l’hi petons. Parlar de coses que a ell li agradaven. Recordar com de bé cuinava ens dona energia per a afrontar el dia a dia.

Arriba el dia de Sant Jordi... Un dels dies més bonics es capgira, convertint-se en un dia trist. Dibuixar i fer roses em fan passar el dia. En Jordi mai no s’oblidava de la rosa per a mi i per a la seva mare. En rebem una també –germanes, nebots i neboda– amb un conte que ens fa plorar sense aturador. El nostre Jordi ja mai no ens oblidarà. Nosaltres, tanmateix, de ben segur que tampoc.

Aquesta carta em serveix per a buidar, per a plorar, per a fer dol per la mare, per fer dol per en Jordi, per a “despullar” el meu cor i els meus sentiments... Això m’ajuda…i de quina manera !

Pilar Oller i Sala
LES NOTÍCIES MÉS LLEGIDES
Confinat un grup de 3r de Primària i un de 1r d’ESO de l’Escola Ribas
Es detecten una seixantena de positius per coronavirus durant el cribratge massiu
Rubí té 235 pisos de grans tenidors que fa més de dos anys que estan buits
Un grup de l’Escola 25 de Setembre no ha pogut començar el curs pel positiu d’un alumne
Confinen un segon grup de l’Escola 25 de Setembre
Rubí tallarà l’avinguda de l’Estatut diumenge per celebrar la Setmana de la mobilitat sostenible