Marxar per necessitat

Moltes de les persones que opten per residir en un país estranger ho fan per necessitats de feina o millors oportunitats laborals. Aquest és el cas d’Anna Collado, de 32 anys, que viu a Langenfeld, una ciutat alemanya entre Düsseldorf i Colònia. Va marxar ara fa 10 anys perquè després de diplomar-se en Infermeria no trobava feina: “Quan portes un any a l’atur sense possibilitat de treballar del que has estudiat… no em va quedar cap altra opció. No sé on estaria si no hagués marxat!”. Ara té una filla de 2 anys i ja no es planteja tornar, tot i que abans de la pandèmia s’ho havia estat pensant: “Abans de la pandèmia vaig estar a punt de tornar, però no va poder ser i ara després de tots els esforços que he fet aquí, amb 10 anys cotitzats…”.

Aquest any ha tornat a Rubí quatre vegades, per visitar la família i els amics, que li demanen que torni, però ella ho té clar: “Em diuen que quina pena que estigui allà, però tots saben que el millor que vaig fer va ser marxar”.

Vaig marxar per necessitat, portava un any i mig a l’atur i no tenia cap perspectiva de trobar feina

— Anna Collado, Infermera. Alemanya

Ampliar coneixements

Altres rubinencs han fet les maletes per continuar ampliant els seus estudis i perquè a Espanya el seu sector compta amb pocs recursos. És el cas de la investigació. En Sergi Marco, de 26 anys, té el grau en Genètica i el màster en Bioinformàtica i actualment resideix a Estocolm on realitza el doctorat en Bioquímica. Va marxar de Rubí l’any 2019 un cop finalitzat el màster. “A Espanya la recerca està pitjor finançada que a la resta d’Europa i, per tant, per a qualsevol investigador la millor opció laboral és marxar a l’estranger a treballar”, lamenta.

Tot i reconèixer les diferències culturals entre els països nòrdics i els del sud, assegura que “és molt fàcil sentir-se acollit a Suècia. L’idioma no suposa cap barrera, ja que tothom parla anglès”. El que més troba a faltar en Sergi és la proximitat de la gent: “Rubí, tot i ser una gran ciutat, moltes vegades se sent com un poble. Crec que quan vivia a Rubí no valorava prou aquestes trobades casuals amb gent que coneixes de tota la vida i que t’alegren el dia”. De moment, té intenció de quedar-se a Estocolm fent investigació, però afirma que “la idea és poder tornar d’aquí a uns anys”.

Per a qualsevol investigador, la millor opció laboral és marxar a l’estranger a treballar, desgraciadament

— Sergi Marco, Investigador. Suècia

Esperit nòmada

A l’altra punta del món, a la ciutat de Hohhot, situada a la regió de la Mongòlia Interior, a la Xina, hi viu el Noel Pérez, que té 33 anys i és entrenador professional de futbol. Aquesta és la segona experiència vivint a la Xina i creu que les persones que es dediquen a l’esport de forma professional “han de tenir un esperit nòmada”. Detalla que quan acabi el seu contracte retornarà un temps a Rubí, però que no sap a quin país el durà el futur. A la Xina la vida és completament diferent, “els costums més elementals, el clima, el menjar i una llarga llista inacabable de coses” i el que més li ha cridat l’atenció dels xinesos és “la innocència de la gent i la seva bondat”.

El més complicat ha estat tornar a casa per culpa de la pandèmia: “Des que vaig marxar el 2021 ha estat impossible tornar per la política 0 de la covid que té la Xina”. Tot i la distància, el Noel continua sentint-se un rubinenc més i té moltes ganes de poder venir: “Últimament somio molt amb la ciutat, amb els carrers que sempre he recorregut i moments d’alegria amb la meva gent. Crec que és una revelació i que aviat podré tornar a casa”.

Últimament, somio molt amb la ciutat  i en moments d’alegria amb la meva gent. Crec que és una revelació

— Noel Pérez, Entrenador de Futbol. La Xina

Canvi vital

En Josep M. Freixes, de 45 anys, és llicenciat en Història i màster en Comunicació de conflictes. Exercia de professor d’història en un centre privat a Sant Cugat, amb contracte indefinit i on hagués pogut treballar fins a la jubilació. “Un dia em vaig afartar, no pels nanos, sinó pel que s’està convertint l’ensenyament: és un tema empresarial, no importa si aprenen o no, són números, resultats…”, reflexiona. El cansament va fer que decidís fer un canvi radical. Va deixar la feina, va vendre el pis i amb la seva parella, originària de Colòmbia, però ja amb nacionalitat espanyola i feina aquí, van decidir marxar d’un dia per l’altre. “Anava sense oferta laboral, però sabia que podia trobar opcions”.

Viu a Santa Marta i treballa des que gairebé va arribar al país per la Gobernación de La Magdalena, en el programa Deserción Cero. “La feina que fem és garantir que tots els infants vagin a escola. Molts nanos no van a escola perquè pertanyen a famílies sense recursos o desestructurades, altres pares no els porten per desinformació…”, detalla.

En Josep M. segueix l’actualitat rubinenca i catalana, i els partits de la UE Rubí a través de mitjans digitals, i intenta venir com a mínim cada Nadal. “El que més trobo a faltar és la família, els amics, i el menjar”, explica i reconeix que “tard o d’hora tornaré”.

Un dia em vaig afartar, no pels nanos, sinó pel que s’està convertint l’ensenyament: un tema empresarial

— J.M. Freixes, Mestre. Colòmbia