El Pinar, barri resilient i futur pendent

URBANISME CASOLÀ (o d’estar per casa)

A finals de 1962, amb la rierada encara recent, sorgeix la necessitat de donar una solució urgent a les famílies sense llar i, alhora, a la creixent demanda d’habitatge de les que arriben d’arreu de la península. No hi ha prou habitatges. La Obra Sindical del Hogar —una mena d’Incasòl franquista— fa anys que en construeix a cabassos: 20.000 habitatges l’any a tot l’Estat. A Catalunya en volen fer 50.000 (us sona?). És un bon moment per edificar, sigui on sigui.

Una promotora que treballa per lliure —però propera al règim—, Fomento Inmobiliario del Vallès, adquireix els terrenys del futur Pinar i crea la Cooperativa de Viviendas del Llobregat per construir-hi 576 habitatges en vuit blocs. Finalment, només se’n fan la meitat: 288 habitatges repartits en quatre blocs.

El naixement d’aquest barri ha significat molt per a Rubí. Allà neix l’embrió del moviment veïnal més important de la ciutat. La seva Associació de Veïns és la primera que es constitueix, l’any 1973, en plena dictadura. La següent, la de Les Torres, no ho farà fins al 1975.

El Pinar és un exemple característic d’aquells anys: un barri nascut durant el franquisme, ple d’irregularitats, i amb una població majoritàriament immigrant que se l’apropia, el fa seu i lluita fins a l’extenuació per aconseguir els drets més bàsics: l’arribada de l’aigua, les clavegueres, l’enllumenat, l’asfaltat, la primera escola, el primer autobús. Totes elles són batalles guanyades gràcies a una lluita veïnal admirable. Tant que, després de la mort del dictador, a Rubí no es pot fer cap acció cultural o associativa sense comptar amb El Pinar. És un barri cohesionat, que marca el camí a seguir per altres col·lectius.

Però té dos desavantatges a vegades ignorats pels gestors municipals. Un, la seva tipologia urbanística de polígon tancat i
dos, la distància al nucli urbà.

El polígon és poc permeable, i els enrenous s’hi magnifiquen injustament. Hi ajuden la llunyania, la desconnexió de la trama urbana i la manca de diversitat social. Amb els anys, el tancament de l’escola, el tancament de l’església, la desaparició dels grups de joves (que també hi van ser), la marxa de molts veïns i —el més greu— la dedicació institucional intermitent, derivada de mandangues partidistes (i personals) han fet que el barri tingués alts i baixos i moltes solucions quedessin en un calaix.

El 2006, dins el Pla de Barris (Ajuntament i Generalitat), es construeix l’edifici Cruïlla i s’enllaça El Pinar amb Can Rosés. Són dues bones actuacions urbanístiques: es dota el barri d’una infraestructura cultural amb vocació doble —veïnal i de ciutat— i s’obre la trama viària pel darrere, eliminant el cul-de-sac. Però, ai las!, el que havia de ser un revulsiu amb accions de formació, de trobada i culturals, es queda a mig camí amb el canvi d’alcaldia (que no pas de partit: això, per un altre article). Per dissimular, s’hi trasllada el Servei Local de Català i la cosa queda en un nyap. Una oportunitat perduda. Però remeiable.

Què necessita El Pinar per millorar urbanísticament?

Primer, dotar la carretera de Sabadell amb espai per bicicletes i vianants, amb arbres i ombra. Pot semblar complicat, però no impossible. Resoldre problemes complexos és el que diferencia els bons gestors. També era complexa la vianalització del centre, i es va fer.

Segon, millorar el transport públic perquè pugui atendre tant les necessitats veïnals com les de la ciutat vinculades a activitats de l’edifici Cruïlla.

Tercer, connectar el barri amb el bosc de llevant, en coherència amb el seu nom d’El Pinar. El tall que va fer l’autopista és molt agressiu. S’han de recuperar connexions, aquí i a altres punts del municipi.

I quart, obrir l’edifici Cruïlla al barri, tal com el van projectar els arquitectes; alhora, reforçar i programar activitats per tota la ciutat i, així, eliminar el caràcter d’espai de reserva. S’usa de forma secundària quan no hi ha altre lloc al nucli urbà.

El Pinar és un barri ple d’oportunitats perquè encara hi ha molt a fer. No es tracta només de manteniment. Es tracta d’entendre com es viu en un barri, què necessita la seva gent i com una ciutat digna ha d’actuar per fer-hi la vida millor.

NOTÍCIES RECENTS