“Ser reconegut com el millor porter del món és el resultat de tot l’esforç i tot el sacrifici que he fet”

ENTREVISTA | ARAN PINA VEGA – Waterpolista rubinenc, campió del món júnior i millor porter sub20

Només té 18 anys i el nom d’Aran Pina ja està ressonant en el panorama del waterpolo mundial, i el premi al millor porter del món júnior del passat juny no ha fet més que confirmar-ho. Gent com Bea Ortiz, la millor jugadora del món, felicitava el jove rubinenc i al Club Natació Rubí pel gran treball que s’està fent des de la pedrera. Pina va començar a destacar a inicis d’aquest any amb el CN Rubí a la divisió d’honor, amb un final de temporada sensacional que li va valer la menció a millor porter de la lliga del mes de març, per sobre de noms com Unai Aguirre o Edu Lorrio, els porters de la selecció nacional. Aquests resultats li van donar l’opció de somiar a anar convocat amb la selecció, com així va ser. El Diari de Rubí ha tingut l’oportunitat de parlar amb el rubinenc abans dels seus següents compromisos.

Com vas descobrir el waterpolo?

El waterpolo el vaig descobrir a través dels meus germans (Iu i Sergi Pina), que ja portaven una trajectòria al waterpolo. A partir d’ells vaig estar fent cursets fins que em van agafar per fer waterpolo. 

Què et va fer decidir que volies ser porter i no jugador de camp?

La veritat és que, des dels inicis, jo me’n recordo que no sabia decidir-me entre ser porter o jugador, però me’n recordo que una cosa que em divertia molt era rebre els xuts del David Carrasco, que era el meu entrenador, i em feia gaudir molt. I això és el que em va fer prendre la decisió.

Vas tenir algun moment en què vas dubtar si continuar o no amb el waterpolo?

La veritat és que no. Sempre ha sigut la meva passió jugar al waterpolo, i una de les meves prioritats era entrenar cada dia i ser millor, i mai m’he plantejat el fet de deixar-ho o sentir-me molt desmotivat per deixar el que és ara la meva vida.

Com recordes el teu primer partit amb l’equip absolut? Vas tenir nervis?

El meu primer partit va ser contra el Barceloneta. Per mi jugar contra el tot poderós Barceloneta era una barbaritat. Sempre havia somiat jugar contra els jugadors de la selecció espanyola, i que al final eren els meus ídols. Aleshores, jugar contra ells per mi era un somni, i més jugar el meu primer partit de divisió d’honor. Recordo que quan vaig entrar a l’aigua no m’ho podia creure, tenia uns nervis a sobre impressionants, però quan vaig fer la primera parada em vaig relaxar una mica i ja vaig començar a gaudir.

Qui han estat les persones clau en els teus primers anys com a esportista?

Com ja t’he dit, el David Carrasco. Des de ben petit ja m’exigia el màxim, i això va fer que des de ben petit ja tingués una projecció bastant bona. I després les facilitats que m’han donat el Dani Gómez (director tècnic) i el Ferran Pascual (entrenador del sènior masculí), que han sigut essencials per al meu creixement.

Què t’ha aportat créixer esportivament en un club com el CN Rubí?

El que m’ha aportat sobretot és l’esperit de la família que té el Club Natació Rubí, l’esforç, el sacrifici i sobretot el saber guanyar i el saber perdre.

Què sents en deixar el club de tota la vida per posar rumb al somni americà?

Per mi deixar el Club de la meva vida és una sensació trista. Sempre m’he sentit part de la família del Club Natació Rubí i doncs sortir d’aquí em deixa una mica trist, però estic segur que anirà molt bé allà on vagi. Ho tinc com un record molt especial.

Vas ser 5è al Mundial sub-18 i ara campió sub-20. Com has viscut aquesta evolució?

Doncs mira, per mi ja l’any passat anar al Mundial ja era un premi, però aquest any m’ho he pres més com un repte. No només de participar sinó de guanyar-lo, i això crec que ha sigut el que m’ha marcat durant aquest any d’entrar en un pas més, en una marxa més, per poder arribar a guanyar el Mundial i a tindre un gran rendiment.

Com vas viure la notícia que estaves convocat per al Mundial sub-20?

Ostres, la veritat és que no m’ho esperava, anar al Mundial, ja que eren dos anys més grans que jo i per mi no era la meva prioritat anar a aquest Mundial, sinó que era més anar al segon europeu. Però quan em vaig entrar que m’anaven a convocar, doncs una alegria immensa i molt content.

Vas debutar al segon partit del torneig contra Itàlia amb una actuació espectacular. Com et vas preparar mentalment per aquell moment?

Vaig intentar entrar al partit, com ja havia fet durant tots els partits de divisió d’honor, intentar mantenir el cap fred, estar més tranquil, sense pressió, perquè al final sabia que el meu equip defensaria com el millor equip del món. Al final vaig començar parant una o dues al principi i em va donar la confiança d’estar més tranquil durant el partit i entrar més calent.

Com vas viure el moment en què et van proclamar millor porter del Mundial sub-20?

Per mi guanyar el millor porter del món no és només un premi individual, sinó de tot l’equip i de totes les persones que m’han estat al meu costat durant tot el camí.

Què va significar per a tu guanyar el títol mundial amb la selecció espanyola després de 34 anys?

Doncs ho significava tot, per mi era el resultat de tot l’esforç i tot el sacrifici que havia fet, no només durant aquest últim any que ha sigut espectacular, sinó de tota la meva carrera esportiva i amb molta ambició d’anar per més.

Com és la relació amb el teu company de porteria, Dídac García? Us motiveu mútuament?

Bé, el Didac jo sabia que no només era un company, sinó que era un amic meu en el qual jo confiava al 100%. Per exemple en el primer partit contra Sèrbia, que em van dir que estaria a la banqueta, doncs jo vaig plantejar-me el partit de donar el 100% per a la banqueta i entregar-me el que fos al meu company Didac amb el que pogués. Em sembla que això va ser mutu, perquè en el següent partit contra Itàlia que vaig estar jo a l’aigua sí que vaig rebre el suport seu de la mateixa manera.

Has estat clau en partits molt ajustats, com contra Grècia. Com gestiones la pressió en situacions límit?

Doncs mira, personalment al principi sempre estava una mica més nerviós, però recordo que jo sempre li deia al cap de l’equip, que era l’Iñaki Aguilar, un porter olímpic amb molta projecció, i jo li deia, ostres, Iñaki, és que al principi del partit sempre estic molt nerviós, però a la que paro una ja començo el meu partit. Això és el que em marcava, començar bé els partits, que no em fiquessin dos o tres gols seguits al principi, i per mi parar les primeres aturades ja em donava confiança per la resta del partit. En el moment de donar-li la volta al partit, confiava molt en nosaltres, sabíem que érem superiors a molts dels equips, i que perquè se’ns posessin un o dos a dalt no significava res, ja que podíem ser molt superiors durant el partit.

Ara que marxes a Califòrnia per jugar amb els Golden Bears, com afrontes aquest nou repte als Estats Units?

Amb una mica de por, perquè no sé què em trobaré, no sé si serà la millor experiència de la meva vida, com diu tothom, però a veure. Molt expectant, i amb molta il·lusió de veure què podem fer allà.

Quins objectius et marques per aquesta etapa universitària?

Mantindre la meva progressió esportiva i acadèmica, i objectius d’equip individual, jo diria que guanyar almenys un anell, que seria un somni per mi, i seguir progressant com a porter.

Com combines els estudis amb l’exigència del waterpolo d’elit?

Jo tenia la sort d’estar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat, que em permetia combinar els estudis amb l’esport al màxim nivell, i això em va permetre no només tindre un bon rendiment acadèmic, sinó esportiu.

Tens alguna superstició o rutina abans dels partits importants?

És una mica rara, però jo recordo que en el CAR sempre hi havia un cronòmetre, i entre els tres porters que estàvem a la preselecció, era un cronòmetre que anava del 0:00.00 fins al 9:99.99, i sempre una superstició que teníem entre els porters era veure aquest cronòmetre arribar al 0. Justament en el Mundial hi havia un cronòmetre exactament igual, i abans dels partits sempre ens quedàvem mirant aquest cronòmetre, i era com una motivació o una superstició nostra, una mica rara, però ens va servir per guanyar.

Quin consell donaries a joves porters que somien arribar on ets tu ara?

A veure, tampoc he arribat al màxim nivell, però a mi el que m’ha ajudat és la constància, no tindre alts i baixos, sobretot emocionals, i creure en tu mateix. Crec que és essencial per arribar al més alt nivell.

Si poguessis parlar amb l’Aran de fa cinc anys, què li diries?

Que continues igual que ho estava fent, que cregués en si mateix i que seguís al seu nivell.

NOTÍCIES RECENTS