– Escrius poesia des de ben jovenet.
– Des dels 14 anys. Si no recordo malament, la mare encara guarda escrits que avui dia considero atemptats contra la poesia, tot i que per ella segueixen sent motiu d’orgull. Ara, 20 anys després, se’m va reconeixent l’esforç en el món literari. Al cap i a la fi, és un ofici com qualsevol altre, tot i que potser més trist i desagraït, com bé deia Larra: “A Espanya, escriure és plorar”.
– Quan has escrit ‘Grietas de silencio’?
– Entre finals d’estiu i principis de tardor del 2015. L’avantatge és que la poesia no requereix una disciplina tan estricta com la novel·la perquè et permet escriure a qualsevol lloc… De fet, he substituït la llibreta pel mòbil, on escric, corregeixo i publico al meu blog-web raulvelasco.info.
– La poesia no és fàcil.
– La dificultat està a saber donar-li una estructura definida, enfilar una història amb totes les peces que la formen i que en un començament poden semblar disperses. És semblant al que s’anomena tècnica del trencadís i fa que un repte es converteixi en quelcom més especial. Construeixes una idea més global i completa.
– En què t’inspires a l’hora d’escriure?
– Puc resumir la meva manera d’escriure amb una frase ben senzilla i clara: si la vida, si el món, si la gent no et commou, no escriguis. Oblida-ho. Millor que et facis editor.
– Per què el nom ‘Grietas de silencio’?
– Crec que necessitem que s’obrin esquerdes en els murs que ens aïllen i ens separen dels altres, condemnant-nos a un individualisme absurd i egoista. Esquerdes on germini l’esperança, on cohabitin les diferències que tothom representem. Per així poder repensar un futur millor, més igualitari i més just.
La societat actual sembla adolorida d’una malaltia que no té cura, una epidèmia, una ceguesa i horror que fa que ens tanquem en quatre parets, impotents i embogits sense voler i és necessari trencar amb tot això, perquè considero que és una responsabilitat global.
– Parles de la soledat i de les esquerdes per amagar-se en algun moment. Has viscut alguna època de soledat?
– N’he viscut moltes i de deliri també. Jo no m’amago de la poesia tot i que sempre hi ha una part que queda amagada, inclús als meus propis ulls; jo escric per mostrar-me, per ensenyar com és el món al nen que un dia vam ser. Al final, la literatura és un canal que comunica soledats.
La paraula en aquest país té un futur incert i sembla talment que navegui a la deriva, però els miracles també poden esdevenir i si algú la troba, és llavors quan es rescaten mútuament.
– Quins temes tractes en aquest nou llibre i en què t’has inspirat?
– Temes universals com l’amor, la bogeria, la memòria, la mort, la incertesa, la paraula, el pas del temps o la creació literària, entre d’altres. I per damunt de tot, m’inspiro en la vida, en la meva pròpia experiència, en la gent que m’envolta, en les històries que m’expliquen i les mirades que em tornen. ‘Grietas de silencio’ presenta una influència més clara del realisme brut o del cinema que d’una altra disciplina.
– Quin és el poema que més t’agrada i per què?
– No sabria dir-te. Aprecio els poemes pel que aquests retornen, per com ressonen interiorment. Segons el moment, puc sentir-me més proper a un que a un altre. La carrera d’escriptor és com un tauró: ha de nedar cap endavant o morir. Quan senti que ja no puc donar més, que he perdut la iŀlusió o que ja no tinc res per explicar… hauré mort o serà el moment de dedicar-me a una altra cosa.
– El silenci amaga soledat o el silenci ens ajuda a reflexionar i a trobar-nos en alguns moments?
– El silenci pot ser una necessitat, però també una condemna. L’escriptura és un acte solitari, un moment en el qual t’enfrontes als teus fantasmes -i als dels altres- i intentes trobar les paraules precises per expressar el que sents. Crec que si hi ha alguna cosa que uneix als escriptors, és que ens dediquem al que ens dediquem per sentir-nos menys sols i perquè el pes del no-res i l’absurd de l’existència sigui compartit.