


Mariam Bouali Charrout
Les dones vivim escoltant, any rere any, promeses de campanyes contra la violència de gènere. Cada 25 de novembre, un nou lema, una nova esperança, un canvi aparent… però la realitat és tossuda: la violència masclista no fa més que augmentar a la ciutat de Rubí.
El 2024, el portal rubi.cat va llançar un missatge clar amb el lema “Ja n’hi ha prou”. La pròpia alcaldessa afirmava: “Ens tornem a comprometre amb la detecció, prevenció, atenció, recuperació i reparació de les violències masclistes. Reclamem accions estructurals per aturar les desigualtats i el masclisme, i fem una crida a la responsabilitat individual i col·lectiva dels homes per revisar la masculinitat i el model patriarcal. Només teixint aliances amb els feminismes caminarem cap a una societat més justa i igualitària.”
Un missatge ferm, sí. Però si mirem les xifres, la realitat ens colpeja de nou. Segons dades oficials del partit judicial de Rubí, durant el primer semestre de 2024 es van registrar 319 delictes de violència masclista, un augment del 28 % respecte al mateix període de 2023. En total, el 2024 es van comptabilitzar 376 denúncies, una xifra que equival a 38,2 denúncies per cada 10.000 dones residents. Tot i que aquesta dada representa un lleu descens del 4 % respecte a l’any anterior (392 denúncies el 2023), les xifres continuen sent alarmants i mostren una realitat que no millora.
Si ampliem la mirada al Vallès Occidental, durant el 2023 es van presentar 2.550 denúncies per violència de gènere, la xifra més alta registrada fins ara. I, a escala de Catalunya, el sistema de salut va detectar 10.805 casos de violència masclista el 2023, un 5,22 % més que l’any anterior.
Aquestes dades demostren que, malgrat el compromís institucional i els lemes que cada novembre omplen els carrers, la violència no disminueix. Potser perquè la prevenció continua sent insuficient, perquè les estructures que permeten el masclisme segueixen intactes, o perquè encara no s’ha entès que aquesta lluita no és simbòlica: és estructural.
A Rubí, el Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) atén actualment 294 expedients actius, dels quals 127 són casos nous només aquest any. El servei de psicologia infantil ha acompanyat una vintena de criatures que també han patit els efectes de la violència masclista dins les seves llars. Són xifres que no haurien d’existir. Darrere de cada número hi ha una història de por, d’aïllament i, massa sovint, de silenci.
Aquesta és la paradoxa del 25N: cada any ens conjurem contra la violència, però el sistema que l’alimenta segueix viu. No és només un problema d’educació o de conscienciació —és una qüestió de poder, de desigualtat i de responsabilitat col·lectiva.
Potser les lluites socials, com el feminisme i la lluita contra la violència de gènere, cada cop són més instrumentalitzades per a campanyes polítiques i per crear missatges sensacionalistes. Però rere aquests discursos, massa sovint, no hi ha mesures reals, només paraules.
I les víctimes estan cansades. No necessiten missatges reconfortants, sinó accions valentes. Necessiten protecció eficaç, un sistema que no només parli, sinó que demostri que hi és: per acompanyar-les, per rescatar-les, i per honorar-les.
25 de novembre: ni una nena, ni una dona més. Per un futur on commemorem aquest dia com un malson del passat, una realitat llunyana de la qual ens avergonyim, però que, amb orgull, puguem dir: s’ha acabat.
NOTÍCIES RECENTS