Cinquanta anys de política postfranquista a Rubí

El municipi, vertebrat des de la mort del dictador, mira ara al futur amb multitud de reptes per abordar i poder ser exemple

Albert Aragonès

---

Mig segle després de la mort de Franco, Rubí és un bon mirall per observar les tensions, les esperances i les contradiccions de la política municipal catalana. La ciutat, que als anys setanta era encara un municipi industrial en plena expansió demogràfica, ha anat construint un relat propi de la mà de les altres regions metropolitanes, però amb l’amenaça contsant de la constricció barcelonina. Ara, se situa com una de les localitzacions on la batalla cultural contra l’extrema dreta i la integració de la població nouvinguda via l’aprenentatge de la llengua i les oportunitats laborals seràn clau.

Al 1979, amb les primeres eleccions democràtiques, Rubí va deixar enrere un ajuntament designat a dit pels franquistes i va fer un gir de 360 graus, donant confiança al PSUC. Miquel Llugany (PSUC) va ser l’encarregat de conduir el municipi en la primera dècada de reconstrucció democràtica fins al 1994 i ben aviat els socialistes catalans es farien amb l’ehemonia al consistori. Les primeres passes van estar marcades pel reordenament institucional: l’urbanisme era caòtic i calia revertir les destrosses de la dictadura dotant de serveis bàsics als barris i a la ciutadania, que per primer cop es trobaven amb un instrument polític que els donava la mà.

L’hegemonia socialista i la Rubí postindustrial
En un context marcat per la reconversió industrial i l’arribada de la crisi, el PSC va articular un model de govern pragmàtic i fortament municipalista. La ciutat es va anar transformant en un nucli de serveis i logística, mentre que les polítiques de cohesió social intentaven aturar els efectes de l’atur i de les desigualtats creixents. L’arribada del nou mil·lenni va coincidir amb una nova diversificació política: L’auge d’ERC, l’emergència de forces ecologistes i l’aparició de moviments veïnals més organitzats que van redefinir el mapa local. A més, l’onada migratòria dels 2000 va transformar profundament la ciutat, generant nous reptes en educació, convivència i serveis públics.
La crisi del 2008, especialment dura a l’àrea metropolitana, va impactar amb força Rubí. Els projectes urbanístics es van alentir, la precarietat es va estendre i els ajuntaments van haver de repensar les seves estratègies de desenvolupament econòmic.

El cicle sobiranista
La dècada de 2010 va portar un element que va marcar tots els municipis: el procés independentista. Encara que Rubí mai no ha estat un dels epicentres del moviment, el debat sobiranista va penetrar en el teixit polític i social i va alterar les dinàmiques dels plens
municipals. L’aparició de forces com Ciutadans i, anys més tard, Vox, així com la consolidació dels comuns com a actor metropolità, va fragmentar encara més el consistori.
Aquest període també va evidenciar la necessitat de repensar el model de ciutat envers l’espai públic, l’emergència climàtica i l’habitatge, que es convertirien en eixos centrals en un context polarització creixent.

El present: governabilitat i nous reptes
Avui, Rubí és un municipi que s’observa en el mirall del seu propi passat i que pot condicionar l’evolució política de les corones metropolitanes. Sense majories absolutes, les esquerres tindran el repte de continuar donant resposta a les necessitats materials de la ciutadania, com amb la qüestió de l’habitatge, la llengua o el reequilibri entre barris.
Cinquanta anys de política postfranquista a Rubí no expliquen només l’evolució d’un municipi; expliquen la història recent de Catalunya i, sobretot, els reptes als que s’enfronta. Amb una població migrada cada cop més elevada, la seva integració de la mà de la justícia social serà clau perquè el baluard metropolità pugui resoldre les inquietuds d’una ciutadania que mira, cada cop més, cap a l’extrema dreta.

NOTÍCIES RECENTS