La llibertat no és tornar enrere

De la romantització de les “trad wives” a la precarietat de les cures: què significa realment parlar de dones treballadores avui

Mariam Bouali Charrout

---

En la història de l’evolució social se sol dir que els que van passar abans que nosaltres van córrer perquè nosaltres poguéssim caminar. En la història del feminisme, fa més d’un segle, algunes dones s’hi van deixar la pell, i moltes la vida, perquè avui nosaltres puguem accedir a un mercat laboral amb drets.
El 8 de març no va néixer com una celebració simbòlica, sinó com una jornada de lluita de les dones treballadores. De dones que exigien salari, condicions dignes i temps. Convé recordar-ho.
L’entrada de les dones al món laboral va significar un impacte considerable en la societat. Amb el segon gènere incorporant-se al treball remunerat, moltes normes socials van haver de canviar, tot i que no tantes com haurien hagut de fer-ho. El model industrial del capitalisme no es podia permetre tenir la meitat de la població mundial inactiva. Ha estat un camí llarg, laboriós i encara no acabat. A dia d’avui, totes les dones experimenten algun tipus de discriminació a la feina pel simple fet de ser dones: la manca de conciliació familiar, la bretxa salarial, l’assetjament.
Les dones sempre hem estat prisma del target sexista. Ni un cop introduïdes al mercat laboral hem pogut descansar. I no n’hi havia prou amb les desigualtats a les quals fem front, sinó que ara, a més, treballar, per a nosaltres, el gènere petit i feble, segons alguns, és un càstig.

La romantització de la dependència
Amb l’augment de certes corrents ideològiques i el revestiment modern d’antigues figures sexistes ha arribat la romantització de les mestresses de casa. Tot i que sona més bonic i menys polític dit en anglès: les “trad wives”, traditional wives. Dones que reneguen del món corporatiu i romantitzen, amb vestits de quadres, fer cinc àpats al dia des de zero, cultivar la seva pròpia farina i fer-ho tot amb el nadó als braços.

“Romantitzar la dependència és oblidar la història”

I que no se’m malinterpreti: no tinc res en contra dels vestits de quadres, la cuina bio o fer partícip el teu nadó d’activitats sensorials. El que em molesta profundament és convèncer n ves generacions de nenes que ser mestressa de casa va ser un regal i que van arribar les malvades feministes i ens van allunyar dels nostres fills i ens vancondemnar a menjar pasta reescalfada al microones.
Perquè la violència i la dependència econòmica també es tornen domèstiques quan acceptem aquesta posició de vulnerabilitat que tant se’ns vol assignar.

El treball invisible de la llar
Dir que les nostres mares “no treballaven” per quedar-se a casa també em sembla injust. Jo mateixa he dit durant anys que la meva mare no treballava. Tanmateix, abans que les meves germanes, el meu pare o jo ens llevéssim, i abans d’anar a dormir, hi havia una quantitat enorme de tasques de les quals ningú no s’havia de preocupar.

“Llibertat econòmica també és llibertat personal”

Gràcies a això, la nostra jornada transcorria amb fluïdesa. Viure en un entorn net, menjar àpats preparats, tenir tota la burocràcia domèstica resolta i alliberar altres persones perquè puguin estudiar o treballar no sona especialment a vacances. Sona a jornada laboral llarga, intensiva, no pagada i, per descomptat, no cotitzada.
És clar que treballar es converteix en un càstig quan se’ns paga menys per la mateixa feina, quan continuem carregant amb les tasques de la llar a més d’una jornada completa, quan la conciliació sembla una mala anècdota, quan poc després de donar la vida els dies es converteixen en un compte enrere.
Però no crec que recreant una nova dinàmica de poder aquests problemes desapareguin. És evident que encara tenim una lluita a lliurar contra les condicions laborals injustes, però quedar-se a casa no és la solució: és acceptar que la cura de la llar és una responsabilitat exclusiva de les dones.

El factor de classe
Afegim-hi també el prisma de classe. Quan ets la Marta, la Stephanie o l’Aixa, dona d’un barri obrer, tenir cura de la llar no es viu com una cosa romàntica i posada en escena, on tens temps per fer brioixos casolans amb mantega que ve del teu hort. Probablement ni tan sols tinguis un hort, perquè amb prou feines en aquesta economia aconsegueixes pagar el lloguer.
I si parlem de feina, tampoc no podem fer-ho com si totes partíssim del mateix lloc. El mercat laboral no tracta igual totes les dones. Les dones migrades sostenen bona part de les feines pitjor pagades i menys reconegudes: neteja, cures, treball domèstic, agricultura. Moltes llatinoamericanes treballen en llars alienes cuidant infants i persones grans que no són els seus; moltes temporeres marroquines sostenen campanyes agrícoles senceres en condicions que rarament ocupen portades, i tot això estant exposades a la violència sexual, com ja s’ha donat en alguns casos.

“Treballar no és el càstig; ho són les desigualtats”

No és condescendència dir-ho. És realitat econòmica. La cadena de les cures funciona així: quan una dona amb estudis aconsegueix ascendir professionalment, una altra dona, sovint migrada, assumeix les tasques que continuen sense repartir-se de manera equitativa. No és un error individual, és una estructura.
Parlar del 8 de març com a Dia de la Dona Treballadora implica mirar també aquestes feines invisibles.
Implica preguntar-nos qui neteja les nostres oficines, qui recull la fruita que mengem, qui cuida la nostra gent gran quan sortim a treballar. I, sobretot, en quines condicions ho fan.
Perquè la independència econòmica no significa el mateix quan el teu contracte és temporal, quan depens d’un permís de residència o quan el lloguer s’emporta més de la meitat del teu sou.

El masclisme també en el poder
Fins i tot en els estaments socials considerats intel·lectuals i de lluita social, les seves baldes també són corroïdes pel masclisme. La política continua sent un espai creat per homes, per als homes. I és una qüestió que escapa dels individus: el biaix de gènere en política va més enllà que els polítics tinguin o no idees masclistes; té a veure amb estructures, amb el vocabulari, amb la configuració dels parlaments que històricament han exclòs les dones. Les dones en la política espanyola han estat objecte constant de comentaris sobre la seva roba, el seu aspecte físic o la seva maternitat, independentment de la seva afiliació política, des d’Irene Montero fins a Isabel Díaz Ayuso, cosa de la qual els seus homòlegs masculins rarament són objecte. La violència cap a les dones en el poder té un component molt clar: la crítica es formula en clau moral o sexual, amb insults sexualitzats a les xarxes, amenaces contra la seva integritat física i sexual o campanyes de desprestigi contra la seva vida íntima.

“La política continua sent un espai dissenyat per homes”

El feminisme en política no ha de convertir-se en una identitat partidista ni en un escut reputacional. Si un partit vol definir-se com a feminista, ha de presentar una coherència interna escrutada, on els comportaments individuals importin i el discurs no substitueixi la pràctica. El feminisme no és patrimoni de cap partit ni blindatge moral per a ningú. La igualtat no és un eslògan electoral; per a moltes, és una manera de sobreviure cada dia.

Una llibertat que va costar molt
Sé que en un món on cada vegada vivim més a través de les xarxes socials és difícil veure els missatges ocults darrere del contingut que consumim. Ser una “dona mantinguda” sovint es sosté en silencis, en tolerar allò intolerable, en fer-se petita i en deure alguna cosa constantment.
La dependència rarament es presenta com una gàbia: sovint es disfressa de comoditat.
Som a mitja cursa en què algunes companyes s’hi han hagut d’incorporar més tard; d’altres continuen sent entorpides per la violència, la guerra, la classe social o la manca de papers. Moltes formareu part de la primera generació de dones amb estudis a les vostres famílies. De dones que no han d’esperar que algú els obri l’aixeta per beure aigua.

“El 8 de març és un recordatori que mereixem ser lliures”

El nostre lloc a les universitats, a les oficines, a les competicions esportives, als parlaments, sempre ha estat qüestionat. I ha estat gràcies a una llarga llista de dones com: Clara Campoamor, que va defensar el vot femení quan gairebé ningú no ho feia; com Simone de Beauvoir, que va escriure que no es neix dona, s’arriba a ser-ho; com Emilia Pardo Bazán, que va reclamar educació per a les dones quan era impensable; com Rosa Parks, que es va negar a aixecar-se d’un seient; o com Najat El Hachmi, que ha reflexionat sobre la identitat, la llibertat i les tensions que viuen moltes dones en contextos culturals marcats per normes religioses i patriarcals, que avui podem ser en aquests espais sense demanar permís.
Perquè això és el que de vegades oblidem: ser dona en certs espais no sempre va ser una cosa donada per descomptada. Va ser discutit, ridiculitzat i combatut.

Que ningú us convenci que la llibertat és una moda o un error històric. Que ningú us vengui la
dependència com un privilegi. Que ningú us faci creure que aspirar a l’autonomia és una traïció a la feminitat.
El 8 de març no és un r cordatori que haguem de ser fortes. És un recordatori que mereixem ser lliures.

NOTÍCIES RECENTS