El cantautor rubinenc Roger Margarit estrena el seu segon disc, ‘El secret del bàrman’, aquest divendres en un concert a La Sala. El jove interpretarà els seus 11 nous temes compostos a partir de la pèrdua de la seva mare fa tres anys, l’artista Pepa de Haro. Un disc que té un estil més pop, amb tocs de jazz, a diferència del primer treball, que era més electrònic.

Estrenes el teu segon treball, ‘El secret del bàrman’, en un concert a La Sala. Com et sents per tocar i cantar a casa?
Estic amb moltíssimes ganes. Porto molt temps preparant aquest nou disc, de fet, ja fa tres anys i mig que va sortir el primer i em fa molta il·lusió portar temes nous. Fa dues setmanes vaig fer un acústic al Cafè Pàmpol, en un format amb duo; però en el concert de La Sala portaré la banda sencera. El fet de tocar a casa, a més, fa molta il·lusió perquè vindran els amics, la família, la gent que conec i, sobretot, m’interessa que vingui gent nova a conèixer el projecte que presento i que preparo.

Estaràs acompanyat per la teva banda de músics…
Sí, anirem tots. L’Albert Domènech a la bateria, el Joan Marçal al baix, la Marta Riba al saxo, al clarinet i als teclats i el Dani Morcillo i jo a la guitarra. Tot i que defenso el format en solitari, m’agrada molt tocar amb gent perquè em sento més acompanyat, em donen suport, em donen un cop de mà i crec que per a qualsevol persona és important tenir gent al costat que ens ajudi.

Cantaràs les 11 cançons que formen el disc, ens pots desvetllar alguna sorpresa més?
Tocarem, com dius, els temes del disc i alguna cançó de l’àlbum ‘A la Vilaverda’. El que farem serà intentar recrear una mica l’univers que el disc vol mostrar, cuidarem l’escenografia posant-hi la taula d’un bar, per tal que la gent pugui entrar en la història que volem explicar.

Perquè és tant especial ‘El secret del bàrman’?
A nivell musical, he canviat molt, ja que he ampliat els meus estudis de jazz al Taller de músics del Raval. Jo venia de fer clàssic de l’escola de música de Rubí. En el disc es reflecteix aquesta desorientació a causa de la meda edat, que de fet és una situació en la qual molts joves s’hi poden trobar, un cop han acabat batxillerat i han de triar una carrera i no saben què fer. Per mi, ha suposat un canvi musical molt gran i la diferència es pot notar entre el primer i el segon disc. Aquest segon és més urbà, més pop, amb certa influència de jazz, amb més guitarres i harmòniques i es desprèn l’ambient del barri del Raval, on està el taller de músics. En general, és molt més acústic que el meu primer disc i, a més, he inclòs la banda en els directes.

A nivell personal, ‘El secret del bàrman’ ha sigut molt terapèutic. Em costa parlar amb la gent i expressar com em sento o el que estic vivint, i a través de la música m’ha sigut més fàcil i crec que inclús més sincer que si ho hagués explicat de forma normal.

En quant als temes recurrents que envolten les lletres, són diversos. Parlo molt del fet de fer-se gran, ja que el primer disc el vaig gravar amb 18 anys i ara en tinc 22, i ha estat un època bastant catastròfica, per la mort de la meva mare… A partir d’aquí em plantejo què vol dir fer-se gran, és una idea terrible. El tema de la pèrdua també està molt present i crec que jo tinc la meva història però segur que molts joves es poden identificar i que tothom té les seves històries. El tema de l’art també és molt important, sobretot el perquè fem art.

Com ha estat el procés de creació?
Els temes han sortit del meu cap, amb l’ajuda bàsicament del piano. És molt important el lloc on he escrit els temes, ja que era l’antic taller del meu tiet i era el local on la meva mare treballava, pintava i feia les seves obres. Ha sigut molt maco fer els temes amb les seves pintures davant, de fet, sempre he pensat que hi havia una connexió entre la forma de pintar de la meva mare i la meva forma d’escriure.

Quina presència té la ciutat de Rubí en aquest segon disc?
El disc està inspirat bàsicament en el barri del Raval, però sí que és cert que Rubí també apareix de forma important, sobretot al single, ‘Vés per on’. Aquest tema està inspirat en un personatge de Rubí, Joan, considerat el ‘Fill de Déu’, tal com el coneix tothom. És un home a qui tothom coneix i li tenen molta estima. És un home que tenia una feina, una vida normal, i segons ell se li va aparèixer Déu i li va demanar que deixés tot el que tenia i que visqués del marge de la societat. Per tant, vaig agafar aquesta historia i la vaig adaptar. El videoclip el vam gravar a la mateixa ciutat de Rubí i vam saber trobar llocs molt macos.