Vaig acabar de despertar fregant-me els ulls adormits encara i tenia una indefinida sensació, com si hagués vist quelcom molt important que volia recordar. En el somni ho havia vist molt clar. Era un viatge de color gris lleu, fosc… Lluminós a estones. Quan la llum hi era, feia que els meus sentits s’atabalessin, cercant l’amable penombra.

A una banda del món, lluny, esdevé un tipus d’evidència en alguna relació humana que en la meva vigília puc simplificar i veure diàfanament clara, malgrat els dubtes i la poca claror. Un camí de sorra blanca em fa anar cap a un acomiadament, un grup de micro espais, habitacles del més enllà, em dibuixen clarament on resideix allò de dins i allò de fora.

La representació bellíssima d’una muntanya petitona de pedra negra amb una cadira en la seva part més alta, a punt de caure, em xiuxiueja a l’oïda secrets de la caiguda definitiva en el barranc de totes les llums de colors. Una paret colpida de forats per descansar. Essències fosforescents que troben un racó on deixar-se enfosquir en la suau decadència del no existir.

Una disposició de cadires breus i embolicades, molt embolicades amb el que em recorda algun tipus de teixit orgànic, esdevé una revelació. Com si totes les bombetes, espelmes i altres estris il·luminadors s’encenguessin per un moment, dibuixant un camí claríssim cap a una veritat arcaica que sempre ha esperat el retorn de qui camina pel ball de la vida, fent passes de dansa que topen amb cantonades mal il·luminades. El camí clar dels brillants estels i els mons paral·lels de color de cotó de sucre ha vingut de la mà de Ribera, és al Celler de Rubí, a la sala Cèsar Martinell i en aquest camí les veritats es revelen clares com la llum del sol, un tranquil migdia d’estiu.

Mercè Ribera i les seves “Presències”. La seva sensibilitat artística intueix i representa les sensacions que són a fora del focus de l’escenari, en les bambolines del fer i desfer diari. Dibuixa la realitat de l’absència, del buit que es produeix en les coses quotidianes, quan un les abandona i encara són impregnades de l’esperit de qui les ha deixat, cercant una altra cosa. Dibuixa també possibilitats. Possibles formes de dansa que traspassen les inamovibles i tradicionals estructures que han arribat fins avui dia.

I una mosca volava per la fosca, i una mosca volava per la llum i la llum es va apagar i ja està.

Joc de jocs, Mercè Ribera representa magníficament el que no hi és, el que ha marxat.