Recordar per reparar, la memòria històrica a Espanya

Mariam Bouali Charrout

El mes de novembre deixa sempre un regust agredolç a tots aquells que van viure sota el règim franquista. És un mes que, tot i marcar el final d’anys de violència i repressió, recorda també que el franquisme mai no va ser vençut: simplement va morir tranquil·lament al seu llit. Això ha tingut una implicació directa en la manca de memòria històrica que existeix a Espanya i en el dolor que això continua comportant.

La memòria històrica
La memòria històrica ens transporta a un racó geopolític diferent per a cada persona. És el conjunt d’experiències, moments i fets que un poble comparteix a partir d’una vivència comuna. S’expressa en el rescabalament, la commemoració i la representació material que un Estat ofereix a les víctimes.
En el cas d’Espanya, aquesta memòria ens obliga a pensar en la Guerra Civil, el franquisme i la postguerra. Sabem que les víctimes no podran recuperar allò perdut ni oblidar allò viscut, però sí poden -i han de- veure reconegut el seu dolor. La memòria històrica consisteix a afirmar els fets, per molt atroços que siguin, a ser capaços d’abraçar la vergonya si això ajuda a apaivagar la indignació d’un poble: un poble que encara no sap on plorar els seus morts, que no sap on es troben els seus fills, un poble obligat durant dècades a caminar per carrers que feien apologia de la seva tortura i del seu esborrament.

Una veu personal: la meva mirada
Fins i tot jo, que no he viscut el franquisme i que vaig néixer a Catalunya després de la dictadura -filla de pares que van emigrar quan el franquisme ja havia acabat-, sento aquest dolor com quelcom propi. El comparteixo. L’entenc. I m’indigna profundament que tantes víctimes continuïn sense reconeixement. La meva veu no neix del record directe, sinó del deure moral de no permetre que la injustícia quedi sepultada sota el silenci. Perquè la memòria també s’hereta, i perquè les ferides d’un país, encara que no siguin meves per naixement, sí que ho són per convivència, per identitat i per humanitat.
A més, hi ha un element que em travessa d’una manera especialment personal: Alhucemas, la ciutat natal dels meus pares, també va ser marcada per la violència espanyola molt abans que ells emigraren. Allà, durant les campanyes al Rif, Espanya va entrenar les seves tropes i va utilitzar armament químic, deixant seqüeles que encara avui pateixen els seus habitants: malalties, contaminació i generacions senceres que conviuen amb un dany del qual gairebé ningú no parla. I em pregunto: si Espanya encara no és capaç de reconèixer plenament les seves pròpies víctimes nacionals, què es pot exigir, aleshores, respecte de les víctimes marroquines? Més encara quan, avui dia, el mateix Govern espanyol -a través de la Unió Europea- exigeix responsabilitats a Rússia per l’ús d’armes químiques a Ucraïna. Amb quina coherència es pot assenyalar cap enfora quan ni tan sols s’ha reparat del tot el que es va fer portes endins? algun dia caldrà obrir aquest debat incòmode, però necessari.

El dilema del reconeixement i la justícia
Mentrestant, continua sent incomprensible que, essent Espanya un dels països amb més desaparicions forçades i fosses comunes del segle XX, encara hi hagi tanta resistència a les lleis de reparació, al reconeixement de pobles la identitat dels quals va ser reprimida o a les indemnitzacions. Canviar el nom dels carrers i places franquistes -quelcom que també hem vist a Rubí- o traslladar les restes de Franco del Valle de los Caídos han estat debats profundament polaritzats quan haurien de ser, simplement, actes de justícia i dignitat.

El perill de l’oblit i la banalització
Avui, diversos estudis assenyalen que Espanya és un dels països europeus amb més joves atrets per ideologies d’extrema dreta, on fins i tot existeix una certa admiració cap a Franco o una perillosa tendència a blanquejar els seus actes. És una vergonya veure com es banalitza el dolor i el terror que van viure milers de persones i famílies. Aquesta banalització em recorda constantment la frase que apareix a l’entrada d’Auschwitz: “Un poble que no coneix la seva història està condemnat a repetir-la.” Un poble al qual mai no se li ha demanat perdó es retorça en la indignació i en el ressentiment, emocions que alimenten més foc que pau. Si ningú no s’ha ocupat de conscienciar, de desestigmatitzar, d’explicar amb claredat allò que va passar, ¿com podem esperar que les noves generacions reconeguin la violència quan la tenen al davant?
Aquesta frase em va marcar des de molt jove. Quan un estudia la història per primera vegada, encara innocent, costa creure que atrocitats d’aquesta magnitud puguin repetir-se. Però la història ens ensenya que, sense memòria, res no està garantit.
Perquè d’això tracta la memòria històrica: de tenir la valentia, com a país, de dir “sí, això va passar aquí i a aquesta gent”; de reunir la dignitat suficient per demanar perdó; i de tenir la humanitat d’oferir una reparació no només simbòlica, sinó real, a les seves víctimes -siguin d’aquí o d’allà, perquè la dignitat no entén de fronteres-.

NOTÍCIES RECENTS