‘Casal d’Estiu’ para mayores
Un año más quiero agradecer al Servei de la Dona su esfuerzo para darnos un ‘Casal d’Estiu’ a las mujeres mayores, para aquellas que, por diversas circunstancias, no tenemos vacaciones.
Por desgracia este año solo hemos tenido una semana de actividades, cuando era un mes entero en años anteriores.
Ha sido una semana de buen ambiente, días de reencuentro y un trato excelente por parte de las personas organizadoras.
Esperando que el año próximo tengamos de nuevo todo el mes de agosto completo, quisiera reiterar mi agradecimiento.
M. Teresa Brunet Montorio

L’Onze de Setembre a l’Església
L’Onze de Setembre és la Diada Nacional de Catalunya, sobradament coneguda i compartida per tots els catalans. Abans de la Guerra Civil, la majoria de capellans, inclòs el beat Josep Guardiet, celebraven solemnes funerals per aquells que varen caure defensant la terra l’Onze de Setembre del 1714. A les esglésies ressonava el ‘Virolai’, signe de la fidelitat pàtria. El 1939, vacants moltes diòcesis per martiri, o per impediment directe del general Franco com en el cas del Cardenal Vidal i Barraquer, va canviar la situació. Les noves autoritats eclesiàstiques, pressionades per les autoritats polítiques varen prohibir dir misses de difunts i usar ornaments negres l’Onze de Setembre. La prohibició es va perllongar durant gairebé quaranta anys. No obstant, alguns capellans valents continuaven oferint sufragis en aquesta data.
Celebraven la missa del dia amb ornaments verds, però en la part de la missa coneguda com a ‘momento’ dels difunts feien memòria dels morts del 1714. També a l’homilia, i amb discreció, se’ns demanava que preguessin pels nostres avantpassats allunyats en el temps. Aquestes misses es deien en esglésies sovint distants i estaven plenes de policia secreta.
Enguany, com generalment faig cada dia, vaig anar a missa el dia 11, pensant que es faria alguna al·lusió a la Diada i potser una intenció a la pregària dels fidels pels habitants de Catalunya i pels seus governants. Però res de res. I per acabar, la ‘Salve Regina’ en llatí, pregària que aprecio, però per lloar la Verge en aquest dia hagués preferit el ‘Virolai’. El celebrant, un capellà jove, em va fer adonar de la deficient formació històrica, cultural i social que reben al nostre seminari. Tot plegat fa créixer la desafecció dels catalans envers l’Església.
No sóc republicà ni independentista, em considero un patriota català en la línia de Joan Maragall, però no és excusa per reclamar més cultura i sociologia als nostres clergues.
Miquel Montoliu Martí