Urbanisme casolà (o d’estar per casa): ferrocarrilitzar Catalunya, utopia o col·lapse

Acabo d’inventar una paraula, espero que els lingüistes no em renyin per la llicència. És la que trobo més adequada per definir un dels projectes que s’està plantejant aquests dies al Col·legi d’Arquitectes en un cicle de debats anomenat ‘Vectors de futur’ per part de Fem Vallès. Aquesta és una associació d’entitats econòmiques, professionals i socials que, tot i que els seus membres són exclusivament vallesans i un dels seus objectius és que el Vallès deixi de ser perifèria, ha presentat un seguit de projectes tècnics per reestructurar el transport públic català i, en concret, el ferroviari.

El 2006 es va aprovar el Pla d’infraestructures del transport de Catalunya 2006-2026, darrer projecte que es va redactar per afrontar el transport i la mobilitat al territori. Era un moment d’apoteosi econòmica i la previsió per la xarxa ferroviària era prou interessant, no obstant les accions que es van realitzar van donar prioritat a carreteres i autopistes. La posterior crisi va ajudar que els trens quedessin en un oblit massa eloqüent.

Ara és un bon moment de recuperar idees i refer aquestes mancances. Fem Vallès, a través d’un dels seus membres, l’arquitecte urbanista Manel Larrosa, ha elaborat propostes tècniques possibles, realistes i de costos relativament normals, no com la línia 9 del metro de Barcelona que acabarà costant 16.000 milions d’euros. Amb aquest pressupost es podrien construir uns 800 km de nova xarxa on es podrien incloure vies d’alta velocitat entre els nuclis més importants. Us imagineu anar de Manresa a Barcelona en 35 minuts, o de Rubí a l’aeroport en 15, o que els de Figueres es plantin a Berga en menys de tres quarts. Hi haurà qui pot dir que no se’ls ha perdut res als figuerencs a Berga, tanmateix, desconeix que la capacitat productiva del nostre país està escampada de tal manera que tot el territori genera riquesa i la mobilitat entre els nuclis poblacionals encara l’augmentaria més.

Per què el ferrocarril i no autopistes. Larrosa explica que la capacitat viària de Catalunya està al mateix nivell que Europa, en canvi, la ferroviària no arriba ni a la meitat. Per tant, hi ha recorregut per pensar en els pressupostos de futur. I l’altre gran propòsit, traslladar la mobilitat del vehicle privat al transport públic.

Les ciutats es veurien alliberades de molts vehicles. Vallesans que treballen al Baix Llobregat, manresans que treballen al Maresme (hipòtesi quasi impossible) veurien que poden arribar a la feina amb menys temps i sense l’estrès de cues i botzines. En el debat va sorgir una expressió de molta força: utopia o col·lapse.

NOTÍCIES RECENTS