Diumenge passat 25 de novembre vam commemorar, un any més, el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona, recordant el cruel assassinat de les germanes Mirabal en la República Dominicana, data assenyalada per l’ONU per sensibilitzar i denunciar sobre la violència cap a les dones.

Aquest any, vam entendre necessari fer una performance per sensibilitzar sobre els anomenats micro masclismes (tal com els va definir el psicòleg Luis Bonino: pràctiques legitimades per l’entorn social, en contrast amb altres formes de violència masclista denunciades i condemnades habitualment) a les xarxes socials i en particular en els xats de les xarxes socials. Aquests micro masclismes, acceptats socialment, recauen avui dia, en els més joves.

Els experts adverteixen de la reculada que hi ha hagut respecte a conductes de violència masclista en les noves formes de comunicació i ús de les noves tecnologies en els i les adolescents i joves.

L’acció que vàrem portar al carrer va consistir en la creació d’un llistat de frases que les joves d’AlanMón havien escoltat, llegit o viscut en primera persona. També es va dissenyar un roll-up on es representava una pantalla de telèfon mòbil amb una conversa que totes les participants van reconèixer haver tingut: una complexa estratègia de mesures de com tornar soles a casa.

Vam utilitzar el mateix carrer com si fos una pantalla gegant on es podien llegir les frases masclistes més quotidianes. Impactant va ser presenciar el contrast de reaccions, moltes noies llegien fill per randa els missatges, els feien fotos, els comentaven i preguntaven si això era masclisme, en canvi la majoria de joves passejaven sense aturar-se, alguns van trencar alguna frase, un fins i tot va escopir a sobre d’una.

I d’aquí la raó del títol ‘#EtReconeixes?’ de l’activitat, aquesta mena d’efecte mirall de les nostres actituds més quotidianes, aquell acudit masclista en el grup de WhatsApp, aquella “broma innocent” etc, ‘#EnsReconeixem?’

Segle XXI però mateixes imposicions
Segons l’últim baròmetre del CIS, la violència de gènere només preocupa el 0,2% de la població, probablement perquè s’entén que NO és un problema que ens afecti directament. Pensem que no som còmplices o víctimes de cap mena de conducta masclista, of course!

Ens enganyem si pensem que els nostres fills i els seus companys de classe NO juguen a videojocs ni escolten música on es promou molt directament aquest tipus de violència masclista. Potser tampoc vivim a una ciutat on NO hi ha centres educatius que obliguen a les alumnes a portar uniforme amb faldilla? Sí!, sí que queden mones, oi? Igual que les cotilles als anys 50! Mones i estàtiques…

Amb aquest tipus de performance del 25N volem qüestionar les estructures socials de les quals el masclisme és la seva pedra angular. Amb aquest micro masclismes invisibles i acceptats per totes i tots. On les dones, joves, adolescent i nenes, TOTES som víctimes invisibles en un “suposat” Estat de Dret democràtic. On fa poc el Tribunal Constitucional va sentenciar que l’educació segregada per sexes “no causa discriminació”. Si això no és masclisme que vingui Montserrat Roig i ho digui!

I a Rubí?
Creiem que a Rubí l’administració local té una oportunitat que no està aprofitant per lluitar decididament contra el masclisme. Aquest compromís ha de començar no tant per gestualitats sinó per uns pressupostos que contemplin actuacions reals per protegir les víctimes de la violència de gènere. A la nostra ciutat ens reconeixem i ens impliquem de veritat contra la violència de gènere?