La mort de Neus Català, darrera supervivent catalana dels camps d’extermini nazis, deixa un buit enorme en la memòria. Nascuda als Guiamets i rubinenca d’adopció, la Neus hauria pogut morir a Ravensbrück, un dels camps de concentració i extermini nazi on es calcula que van matar fins a 90.000 dones. Morien enverinades, executades i gasejades. La majoria eren deportades per la seva activitat política, algunes per ser jueves, i altres per tenir conductes que els nazis consideraven immorals. Però la Neus no va morir en aquell paratge d’Alemanya que Himmler va decidir convertir en un infern a la terra. Tampoc va morir al subcamp de Holleischein, on va ser traslladada poc després i on va fer treballs forçats fins que les tropes soviètiques van alliberar-la.

Ho va fer el 13 d’abril del 2019, només un dia abans que es commemorés el 88è aniversari de la Segona República. Una República que ella va defensar amb conviccions comunistes fins al final en una lluita que la va obligar a exiliar-se a França, acompanyant el pas cap a la frontera a uns 180 infants cap a terres franceses. Neus Català no va morir en aquell periple pels camps de l’horror i va dedicar tota la seva vida a explicar i relatar amb tota mena de detalls el seu pas pels camps ideats per Hitler.

I ho va fer sempre des de la perspectiva de gènere, reivindicant el paper de les dones als camps d’extermini i denunciant la invisibilització que es va produir de les dones supervivents.

Gràcies al seu testimoni, primer a França i després a l’estat espanyol amb la caiguda de la dictadura, s’ha pogut recuperar una part fonamental de la història, d’allò que va passar dins dels filferros que tancaven els camps de la mort on van morir milions de persones.

La seva memòria i el seu llegat antifeixista perdurarà en les properes generacions, tal com ella va voler i fet al qual va dedicar la resta de la seva vida. I des de les institucions, cal potenciar per tots els mitjans que així sigui. Benvingudes siguin les propostes per recordar la seva figura, ja sigui amb actes d’homenatge, distincions o dedicant carrers o places a la Neus, però el més important de tot és recordar de forma constant el seu llegat: la seva història de supervivència és la història d’un genocidi humà que no podem deixar que es torni a repetir. I en els temps que corren, hauria de ser més present que mai.

Que la terra et sigui lleu, Neus, estimada veïna. El teu exemple perdurarà sempre en nosaltres.