Domingo Quero, una exposició especial

Art, intimitat i compromís social a l’exposició de Domingo Quero a La Claraboia

Judit Moldes

---

Entre el divendres 12 de desembre i el diumenge 14 de desembre d’aquest any 2025, l’espai La Claraboia de Rubí ha acollit una exposició de l’artista local Domingo Quero. Aquest artista nascut a Almeria ens mostra, mitjançant una subhasta solidària de les seves obres exposades, un gest cap als infants amb discapacitat intel·lectual, contribuint econòmicament amb l’associació Familia de Etauda; una ONG que crea escoles per a aquests infants al Nepal, un lloc amb grans dificultats d’accés a l’educació i on, històricament, aquests nens i nenes no han rebut res més que rebuig i maltractament. Gràcies a aquesta iniciativa, aquests infants reben una educació que d’altra manera no podrien tenir, i gràcies a aquesta exposició en concret, es podrà asfaltar el camí que condueix a una d’aquestes escoles, perquè així els infants puguin arribar a l’edifici en autobús.

Una experiència emocional

Vaig acudir a l’exposició amb l’expectativa de viure una experiència que combinés emoció i reflexió. Va ser un amic qui em va recomanar visitar-la, i des del meu punt de vista va destacar la capacitat de les obres per transmetre sensacions profundes més enllà del purament visual. Des del primer moment, les peces exposades van aconseguir commoure’m per les sensacions que transmetien: una barreja d’intimitat, fragilitat i, a tot això, s’hi afegia el compromís humà.

“Aquesta càrrega emocional va fer que la meva aproximació a l’exposició no fos únicament estètica, sinó també empàtica.”

Aquesta càrrega emocional va fer que la meva aproximació a l’exposició no fos únicament estètica, sinó també empàtica, convidant-me a reflexionar sobre la realitat social a la qual anava destinada la subhasta solidària i sobre el paper de l’art com a mitjà de connexió entre realitats diferents. Tot i que l’exposició tenia aquesta finalitat solidària, les obres exposades ens mostraven el punt de vista de l’artista i els seus sentiments. Segons ell mateix, aquest tret es fa especialment visible en les obres sobre l’oceà, on la línia figurativa li permet explicar històries en els seus quadres.

L’espai com a part del discurs

La Claraboia no es presenta com un espai expositiu neutral. L’espai s’articula a partir de dues parets principals que estableixen un diàleg visual i conceptual: en una d’elles es desenvolupa una temàtica vinculada a l’oceà, dominada per una paleta de colors freds, mentre que a la paret oposada es concentren obres de tons càlids. Aquesta disposició genera una tensió cromàtica que estructura l’experiència del visitant des del primer moment.

La proposta expositiva dialoga de manera directa amb les dimensions íntimes de l’espai i amb un sistema d’il·luminació puntual compost per petits focus, que dirigeixen l’atenció de l’espectador cap a les peces. Lluny de la neutralitat del “cub blanc”, la mostra es construeix des d’una proximitat tant física com conceptual, obligant l’espectador a alentir el recorregut i a afinar la mirada.

“Lluny de la neutralitat del cub blanc, la mostra obliga l’espectador a alentir el recorregut i a afinar la mirada.”

El recorregut, condicionat per la configuració de l’espai i per la il·luminació focalitzada, no és lineal ni distant, sinó proper i gairebé introspectiu. Les zones de llum i ombra creen pauses visuals que guien l’experiència i emfatitzen determinades obres o detalls, influint directament en la manera com es perceben els colors i les textures. En aquest context, les obres no només s’adapten a l’espai, sinó que hi troben un element que potencia la seva presència, i d’aquesta manera, La Claraboia actua com un agent actiu dins del discurs expositiu i no com un simple contenidor neutral.

Un conjunt coherent 

L’exposició reuneix més de trenta peces entre pintures i escultures, configurant un conjunt ampli però coherent que permet reconèixer les constants del treball de l’artista sense necessitat de recórrer’l de manera exhaustiva. Les obres combinen diferents formats i materials, predominant la pintura sobre fusta i llenç, així com escultures realitzades en fusta pintada.

La mostra gira entorn de temes que travessen de manera persistent la pràctica de l’artista, especialment el paisatge i la figura humana. Aquests motius reapareixen en diferents sèries que dialoguen entre si, adoptant múltiples formes: des de peces circulars en format de tondo fins a escultures que traslladen els mateixos interessos formals i conceptuals al volum. El treball amb la fusta, en alguns casos combinat amb el llenç, reforça aquesta sensació d’unitat entre les diferents sèries.

L’espectador davant la incertesa del significat

L’exposició exigeix una implicació activa per part de l’espectador. No es tracta d’una mostra que es recorri ràpidament: requereix temps, atenció i una disposició a deixar-se portar per les pauses, els silencis i les correspondències subtils entre les peces. La proximitat física obliga a ajustar el ritme i a adoptar una mirada lenta, gairebé contemplativa, que no sempre resulta còmoda, però que és coherent amb la naturalesa del treball que s’hi presenta.

Lluny de tancar significats, l’exposició aposta per una ambigüitat que forma part essencial de la seva proposta. Les obres no ofereixen respostes clares ni lectures unívoques, sinó que plantegen preguntes obertes que s’activen en la trobada amb l’espectador. En aquest sentit, la mostra no busca imposar un discurs, sinó generar un espai de reflexió on les interpretacions romanen necessàriament inestables i personals.

Una trobada íntima 

Entre totes les peces, n’hi va haver una que va establir amb mi una connexió especialment intensa: La farola coqueta. Des del primer instant em va atreure per la seva delicadesa i per la serenor que emanava, una sensació de calma profunda i de concentració absoluta que poques vegades he experimentat davant d’una obra.

“La farola coqueta no només em va captivar visualment, sinó que va aconseguir interpel·lar-me d’una manera íntima i difícil d’explicar.”

Romandre davant seu es va convertir en una pausa dins del recorregut, gairebé en un moment de recolliment. En observar com també despertava l’interès d’altres visitants, va aparèixer en mi una inquietud inesperada, el temor que aquella obra se m’escapés. Va ser aleshores quan vaig decidir adquirir-la, no només com un gest impulsiu, sinó com la resposta a una crida silenciosa que l’obra semblava fer-me, reafirmant el poder de l’art per generar vincles personals i duradors.

Després de la visita, l’exposició de Domingo Quero deixa una sensació de calma continguda i de reflexió prolongada. No es tracta d’una experiència que s’esgoti en el moment de recórrer la sala, sinó que continua ressonant després, tant per la càrrega emocional de les obres com pel context solidari que les envolta. La combinació entre una pràctica artística íntima i un compromís humà concret reforça la idea que l’art pot actuar com un pont entre realitats diferents, sense necessitat de discursos grandiloqüents.

NOTÍCIES RECENTS