“Vaig arribar a ser fisioterapeuta del Cadet de Divisió d’Honor de l’Espanyol, però entre entrenaments i partits com a jugadora i els de fisio de l’equip cadet, no donava l’abast”, recorda la rubinenca, que va decidir deixar de jugar i centrar-se en la tasca professional.

Un any més tard, l’Espanyol li va comunicar que no pujaria com a fisio més enllà del cadet de Divisió d’Honor pel fet de ser dona. “Si no tenia possibilitat de progressar més laboralment, no tenia sentit continuar lluitant, així que també vaig deixar el lloc de feina lligada a un equip de futbol”, assenyala la Mireia.

Abandonar el complicat món del futbol, no va implicar per la rubinenca deixar de fer esport, que volia mantenir-se en forma i va començar a córrer. A través d’una amiga va disputar alguns duatlons i triatlons i l’experiència va ser tan positiva que es va animar a buscar un club per poder entrenar.

La relació amb el seu entrenador la va portar a conèixer les curses de muntanya, que s’han convertit en la seva gran passió i on està recollint èxits rere èxits. “Aquest esport és una evasió per mi, com una meditació, em poso les vambes surto a córrer i tots els problemes queden momentàniament enrere”. Per aquesta rubinenca, “la cursa de muntanya és un esport molt dur, el terreny canvia molt segons la prova, cal entrenar molt, però per mi val molt la pena”.

La Mireia reconeix que en aquest esport hi ha molts més homes professionals que dones, tot i que cada cop hi ha més presència de dones en carreres de curta i mitja distància i estan proliferant les curses on es promociona la figura de la dona.

“La cursa de muntanya és un esport molt dur, el terreny canvia molt segons la prova, cal entrenar molt, però, per mi, val molt la pena”

— Mireia, corredora de curses de muntanyaa

Laia Pujol, boxejadora

La rubinenca Laia Pujol Martínez, de 26 anys, va ser subcampiona d’Espanya en la categoria Elit de boxa amateur l’any 2022, forma part de la selecció catalana, ha participat en tornejos i competicions estatals i internacionals, i està lluitant sense descans per formar part de la selecció espanyola de boxa femenina.

La Laia va començar a practicar esport amb només 5 o 6 anys, primer fent gimnàstica esportiva i després bàsquet. De fet, encara avui juga en el sènior territorial de Maristes Rubí.

Un dia, amb 19 anys, va acompanyar a uns amics a entrenar al Club Boxa Rubí i aquest esport la va captivar i va decidir apuntar-se. Reconeix que quan va informar els pares, aquests no els va fer molta gràcia. “Els vaig dir que només volia entrenar i posar-me en forma. Al final em va agradar tant que vaig voler combatre i van començar a patir, però a poc a poc s’han acostumat”. La Laia explica que la seva mare és la seva fan número 1 i que fins i tot durant una època va entrenar amb ella al club. “El pare ve a veure’m, però es dedica a gravar perquè així com que no ho veu tan directe”, assenyala rient.

Des de fa uns anys, entrena al Club Team Toni Moreno de Castellbisbal, on s’ha centrat en el món de la competició. És de les boxejadores de la seva categoria, elit i menys de 54 kg, que més baralles ha disputat a Catalunya i ja li costa trobar rivals pel seu nivell.

Tot i això, reconeix que “aquest esport és la meva vida i m’hi dedico com una esportista d’elit”. De fet, la seva feina també està relacionada amb aquest esport, ja que és entrenadora a un gimnàs de Barcelona.

Malgrat que fins fa poc la boxa era considerat un esport d’homes, la Laia assegura que no ha sentit cap discriminació mai en la seva trajectòria, més enllà de qüestions tècniques com que els assalts en boxa femenina són de menys temps o que a les dones no els deixen treure’s el casc durant el combat, mentre que als homes sí.

“Cada cop hi ha més dones en el món de la boxa, tant amateur com a professional, i cada vegada tenen més ressò mediàtic”, assenyala.

“Cada cop hi ha més dones en el món de la boxa, tant amateur com professional, i cada cop tenen més ressó mediàtic”

— Laia, boxejadora

Clara Sanz, futbolista

“De ben petita ja jugava al pati de l’escola amb els nens a futbol”, explica la Clara Sanz, futbolista rubinenca que disputa per segon cop la Queens League en l’equip XBuyer Team. La Clara, de 24 anys, recorda que el seu germà petit i ella van demanar a la mare que els apuntés a un club de futbol i que aquesta va intentar que provés altres esports com l’atletisme o el bàsquet. No li va servir de res, perquè aquella nena ja tenia molt clar que volia jugar a futbol. “Als pares els hi va costar una mica, sobretot a la mare perquè tenia por que em fessin mal, però a poc va acceptar i és la meva primera fan”, assenyala la Clara.

En l’època de futbol base, la rubinenca va passar per l’Olímpic Can Fatjó i pel Rubí, sempre en equips mixtos, on era l’única nena. Reconeix que mai ha tingut problemes amb els seus companys d’equip, que es van adaptar dinàmiques per poder canviar-se en el vestuari de l’àrbitre o abans o després dels seus companys, i que la majoria dels pares dels companys també la van acceptar de bon grat.

Malauradament, també recorda alguna vegada que va sentir consignes mentre jugava en algun camp de futbol com ‘ets una nena, ets molt dolenta’ o ‘a la nena agafa-li les tetes’, comentaris masclistes cap a una nena que practicava esport i que la van fer plorar, però en cap moment desistir.

Quan la categoria ja no permetia equips mixtos, va haver de sortir de la ciutat per continuar jugant. Així va incorporar-se CE Sabadell. De la seva estada, al Sabadell recorda que, malgrat ser un club ja amb equips femenins, les diferències entre aquests i els masculins eren prou evidents. “No es destinaven els mateixos recursos pels femenins que per la resta i això que tots pagàvem”, assenyala. Per exemple, les noies no tenien fisioterapeuta i havien d’anar als dels equips masculins, sempre després que atengués els nois.

Del Sabadell va passar al Manu Lanzarote de Terrassa, un club promogut pel jugador Manuel Lanzarote, exjugador del Sabadell i del Zaragoza, que va pensar que si els equips femenins tenien les mateixes oportunitats i recursos que els masculins podrien tenir les mateixes oportunitats, al Terrassa FC i a la Unió Esportiva Vic, on ha disputat en categories nacionals com l’actual 3a RFEF, l’antiga Tercera División.

La temporada passada l’exfutbolista del Barça Gerard Piqué va impulsar la Queens League i la Clara va decidir apuntar-se. Va ser seleccionada i aquesta temporada repeteix.

“És futbol 7 i em va costar una mica el canvi, però és més intens i també molt divertit”, apunta i reconeix que “disputar la final four al Civitas Metroplitano va ser tota una experiència”.

La rubinenca té molt clar que continuarà jugant al futbol durant tots els anys que pugui i que el seu treball l’enfocarà al món esportiu.
Mirant enrere, reconeix que el futbol ha estat fins al moment un feu d’homes i que les desigualtats en l’esport rei són moltes. Més enllà dels recursos, dels insults masclistes, el futbol femení no es paga ni de lluny com el masculí ni el món professional i els homes continuen capitalitzant llocs com a entrenadors, directius del club o àrbitres. “Les desigualtats van a menys, però encara estan molt presents”, assenyala.

“No es destinen els mateixos recursos per al futbol femení que per al masculí. Les desigualtats van a menys, però encara existeixen “

— Clara, futbolista

Andreu Sehuk, jugadora d’hoquei línia

L’Andrea Sehuk Moreno, de 21 anys, és jugadora del sènior femení de l’HCR Cent Patins, que disputa la màxima categoria de l’hoquei línia estatal, la lliga Elit. Ha guanyat títols catalans, estatals i fins i tot es va proclamar campiona del món amb la selecció espanyola júnior femenina d’hoquei línia els anys 2018 i 2019. Va començar al món d’hoquei fent extraescolar de patinatge a l’escola, activitat impartida pel Cent Patins. Allà, es van fixar que era ràpida i li van proposar provar l’hoquei. Ho va fer i es va quedar. A cinquè de primària, l’entrenadora li va suggerir d’apuntar-se al club, ja que ja estaven fent equips només femenins i finalment va acceptar. D’això fa més d’una dècada. I amb només 15 anys ja estava a l’equip elit.

La rubinenca assenyala que l’hoquei femení de l’estat espanyol és referent a Europa i al món, pel nombre d’equips existents i per la qualitat de les jugadores. “El nivell és molt bo, brutal”, apunta.

Per a l’Andrea, estudiant de Periodisme, l’esport i l’hoquei són molt importants a la seva vida i l’han ensenyat moltes coses com el treball en equip, la disciplina o l’organització del temps.

“El nivell de l’hoquei espanyol és un referent a Europa i al món, però, com a esport minoritari, té menys recursos”

— Andrea, hoquei línia