Imatge de la masia, extreta del llibre ‘Les masies de Rubí i la seva gent’ de Miquel Rufé.

Jordi Vilalta. Llicenciat en Història

L’amagada masia de Can Solà encara subsisteix. Ubicada a la més septentrional del terme de Rubí, molt a la vora de la casa de Can Moritz, en una de les cotes més elevades del municipi. Malauradament, no se la pot veure molt bé des de l’avinguda de Castellnou, a la qual dona el tancat que l’envolta, cosa que fa que passi quasi desapercebuda per la gent.

La masia de Can Solà la tenim documentada des del 1420 amb el nom de mas Majó (o “Maior”) i pertanyia al Castell de Rubí. Més tard, també apareix al fogatge (el cens que es feia en aquells temps per “focs” o famílies) de 1497, i en el del 1553 consta un tal Joan Bell com a propietari.

No obstant això, segons l’investigador Lluís Garcia, ja al segle XVI adquirí el nom de Can Solà, possiblement per la vinguda d’algun pubill amb aquest cognom. Al cadastre del 1717 figura Damià Solà com a propietari del mas i l’any següent l’intendent general de Catalunya va donar permís als amos per utilitzar les aigües que passaven per la finca (en aquest cas el torrent proper que porta el nom de Can Solà).

Durant el segle XVIII, la masia i les seves terres, molt riques, conegueren un gran apogeu. El 1733 Damià Solà posseïa un ramat d’ovelles que li proporcionaven formatge, i a més, comptava amb un bover, pastors, jornalers, traginers, mossos de mula i diversos hortolans. És a dir, era una autèntica explotació agropecuària.

Diferents propietaris de Can Solà varen tenir càrrecs municipals a Rubí entre els segles XVII i XIX, com era habitual entre els amos de les cases pairals; és el cas de Pere Joan, de Joan i de Jaume Solà.

També tenim constància que, arribat el segle XIX, Jaume Solà va marxar a viure a la població de Terrassa. De fet, en aquesta època, són bastants les persones que marxen de les masies per anar a residir al nucli urbà de les poblacions, que van veure augmentar el seu nombre d’habitants. Però el 1895 Can Solà, com ens diu també Lluís Garcia, encara comptava amb 44,49 ha de terres.

A la segona meitat del segle passat la zona va ser parcel·lada i va néixer la urbanització de Castellnou. L’agricultura i la ramaderia van passar a millor vida i la masia es va convertir en una residència més com tantes d’altres. A la dècada dels anys vuitanta, segons explicava Miquel Rufé, al seu llibre ‘Les masies de Rubí i la seva gent’ hi residien dues famílies a la masia.