El Rubí d’abans: L’Escardívol

Crisma recapta 2.900 euros que destina a projectes solidaris de la Fundació Vicente Ferrer
18 de febrer de 2021
tribunal constitucional
La paradoxa de les responsabilitats i les competències
19 de febrer de 2021

El Rubí d’abans: L’Escardívol

Horts a la banda sud de l’Escardívol, a principis del segle passat. / GCMR-CER

L’actual pàrquing de l’Escardívol havia estat una zona d’horts durant molts anys, propietat dels amos del castell, els quals també eren els amos d’una bona part del municipi de Rubí. A mitjans de segle XIX concretament eren les marqueses de Moja (família dels Sarriera), i a partir de 1865, el marquès de Santa Maria de Barberà.

Els horts constituïen la parellada del castell, és a dir, una zona plana cultivable al seu redós. Hem de dir que abans de 1844 la riera descrivia un meandre que seguia els actuals carrers del Gimnàs i de Joaquim Blume, de tal manera que allò que avui coneixem com Escardívol se situava a la banda dreta d’aquest curs d’aigua. Els Moja van anar venent aquests terrenys a partir de mitjans de segle XIX, i possiblement cap als primers anys del XX. Segons ens comenta l’historiador Eduard Puigventós, Francesc Escardívol fou qui comprà la major part i parcel·là els horts, que cultivarien diversos parcers.

La zona, a finals del segle XIX, estava delimitada al nord pel pont de l’actual carrer de Cadmo o “del matadero”, construït el 1860, i per la fàbrica de Josep Ribas (“la Pelleria”), que són les actuals naus de l’Escardívol, mentre que a ponent es trobava la fassina de cal Corrons des dels anys 60 d’aquell segle. A la baixada actual procedent del carrer de Terrassa es trobava la presó vella, al lloc on hi havia hagut l’escorxador, que seria traslladat on ara es troba el monument de les víctimes de la rierada. A la part sud, hi havia el pont penjant que portava al Vapor Nou (filatures dels germans Ribas) i, a partir de 1919, la fàbrica d’en Villà, més coneguda com Cal Mosques. A orient, tancava l’espai el curs de la riera.

Era un lloc que havia patit inundacions i rierades diverses ocasions al llarg de la història. Malgrat això, al pla urbanístic de 1874 s’hi contemplava edificar-hi illes de cases, cosa que afortunadament no es va arribar a aplicar, però als anys 20, a la part sud dels horts començaren a construir algunes cases, i a un altre projecte redactat el 1933 també estava prevista la urbanització de la zona. Molts ja coneixem la gran devastació que ocasionà la rierada del 1962 que arrasà el barri que s’havia anat formant a la part meridional de la zona (on ara es troba la rotonda), format per unes 50 cases, moltes d’autoconstrucció, on vivien famílies humils.

Al costat del gran solar que deixà les aigües, un cop fets els ponts i canalitzada la riera, el 1971 es va instal·lar la piscina municipal, activa fins a principis dels 90. Anys després, el 1982, es va reestructurar tota la zona, mentre l’Ajuntament, en aquesta mateixa dècada, adquiria les velles naus de “la Pelleria”, que es convertirien en el Complex Cultural L’Escardívol. Posteriorment, el 1990 s’hi va adequar un parc amb sis rengleres d’arbres de diverses espècies, bancs per seure i una font, però a partir de 1998 i fins als nostres dies la zona s’ha convertit en un immens pàrquing gratuït de vehicles privats.

Jordi Vilalta. GCMR-CER

Deixa un comentari