La recent sentència del Tribunal Constitucional, deixant sense efecte part dels decrets de la Generalitat de Catalunya 17/2019 i 1/2020, és un cop dur per a les institucions i persones que treballem contra l’exclusió residencial. Certament, és molt difícil preservar el dret a l’habitatge i fer polítiques útils sinó tenim les eines legals que ens ho permeten.

A la comarca del Vallès Occidental, portem uns anys durs en relació a l’habitatge: rebem la població que el mercat de l’habitatge i de treball expulsa de l’àrea metropolitana de Barcelona; aquesta pressió suposa un increment dels preus del habitatges, especialment dels lloguers; les immobiliàries demanen condicions d’ingressos i treball molt difícils de complir per signar un contracte; els pisos de grans tenidors segueixen buits, i la ciutadania en risc d’exclusió ocupa aquests habitatges; els ajuntaments no tenim recursos per comprar o construir tots els habitatges necessaris; i els Serveis Socials inverteixen molts diners en finançar al mercat privat vivendes per a la gent que es queda sense sostre.

I sense el Decret 17/2019 perdem oportunitats, com l’obligació dels grans tenidors d’oferir un lloguer social a les persones que no poden pagar el lloguer, o que ocupen habitatges, abans de fer-los fora, i sempre que demostrin la manca de recursos. Aquesta obligació ens permetia oferir a aquelles persones i famílies en situacions precàries legalitzar la seva situació; donant-los no només estabilitat, sinó també la dignitat que el mercat els hi nega.
El govern de la Generalitat s’ha pronunciat en contra de la decisió, però és que el pronunciament del Tribunal Constitucional, matusser sense dubte, apel·la a un principi molt concret: certs continguts del Decret han de ser obligatòriament regulats a través d’una Llei, que té un procediment i aprovació propis. És a dir, els ajuntaments que ens hem basat en els decrets anul·lats per desenvolupar polítiques hem estat desprotegits perquè el (des)Govern de la Generalitat no ha sabut fer les coses. Perquè no es respecta la institució ni els seus principis de funcionament. I per descomptat, per una profunda deslleialtat cap a altres institucions i la ciutadania en general. Els ajuntaments ens trobem sols ajudant la ciutadania davant un problema estructural i complex.

És clar que no hauríem arribat a aquesta situació sense el recurs del Partit Popular. Sense, un cop més, la judicialització de la política per part de la dreta; que només genera inseguretat i indefensió entre els més necessitats, i protegeix els interessos dels poderosos. De fet, el Constitucional ja ha admès a tràmit un altre recurs dels populars i de Rivera contra el decret que regula els preus dels lloguers, deixant desprotegits els llogaters i llogateres davant les pujades abusives del preu del lloguer.

És evident que a Catalunya ens cal un govern d’esquerres, però sobretot, un govern que treballi per millorar les condicions de vida de la ciutadania; amb rigor, respecte a les institucions i força negociadora amb el govern de l’estat. Des d’En Comú Podem sabem què s’ha de fer des de la Generalitat: recuperar el Pacte Nacional pel Dret a l’Habitatge; posar a disposició recursos per a la compra i rehabilitació del parc d’habitatges existent; i elaborar una nova Llei pel Dret a l’Habitatge que doni als ajuntaments les eines necessàries per incidir.
Mentrestant, des del territori seguirem batallant en contra de les males praxis dels grans tenidors i els fons voltors, i protegint les famílies amb pocs recursos que tenen dret a tenir casa, mani qui mani.

Ànnia García Moreno. Regidora d’Habitatge i Serveis Audiovisuals de l’Ajuntament de Rubí