Quins records té de quan era un infant i va començar a dibuixar?
Quan era petit cada dos per tres estava malalt i m’estava força temps al llit. M’entretenia dibuixant.

Què ens pot dir d’aquella primera exposició al Casal Popular amb només 13 anys?
En Miquel Vallhonrat, que era un dels meus monitors al Casal Parroquial, em va suggerir fer-hi una exposició. Ho vaig acceptar. Constava de dibuixos de bodegons a l’aquarel·la que havia fet sota la supervisió del mestre Daniel Bas.

Ha investigat durant molts anys moltes diferents tècniques. Hi ha alguna amb la qual s’ha sentit més còmode? De què depèn la utilització de les mateixes?
Em sento còmode amb qualsevol tècnica, però especialment amb el dibuix i la pintura. Les intercalo en funció del que crec més convenient i el que em ve més de gust en cada moment.

Una de les seves sèries més conegudes són els ‘Humans’. Què ens pot explicar d’aquestes obres?
Abans dels “Humans” hi ha dues sèries de les quals m’agradaria parlar: les “Meninas” i els “Personatges” que van funcionar molt bé a Madrid i Saragossa i també a Barcelona i comarques. Durant uns anys vaig tenir l’oportunitat de viatjar per diferents països del tercer món on vaig conèixer altres cultures. Els “Humans”, són retrats de persones que em van impressionar de manera especial i les he volgut plasmar.

Una de les seves sèries més conegudes són els ‘Humans’. Què ens pot explicar d’aquestes obres?
Abans dels “Humans” hi ha dues sèries de les quals m’agradaria

Una de les mostres amb les quals commemora aquests 60 anys d’art ha estat l’exposició ‘Rastres, rostres i retrats’. El retrat és una constant des dels inicis de l’art i també en la seva trajectòria.
Precisament aquesta exposició mostrava la meva trajectòria en el retrat des del 13 anys fins avui. Les dues sales grans de la Fact m’han permès exposar-hi més de 80 retrats i s’hi podien veure diferents tècniques i estils. Ha format part del projecte “Investigadors de l’art”, amb la participació de més de 1.300 escolars, i ha tingut molts visitants. He fet algunes visites guiades a escoles d’art i grups diversos i m’ha il·lusionat veure l’interès de la gent per conèixer les diferents maneres que tinc de treballar el retrat.

També ha treballat l’escultura i la fotografia, però una de les seves facetes menys conegudes és la de creació d’escenografies per a diferents produccions.
L’arquitecte i escenògraf Joan Jorba em va demanar la col·laboració en dues ocasions: l’any 1987, a “La Disputa de Miravaux”, una producció del Centre Dramàtic del Vallès, i l’any 1990, a un “Un ballo in maschera”, una producció dels Amics de l’Òpera de Sabadell, vaig pintar un enorme cap del David de Miquel Àngel que ocupava tot el fons de l’escenari. L’any 1990, el coreògraf Albert Sans em va demanar si volia fer l’escenografia per a la dansa “El maco de la Laia” de l’Esbart Dansaire de Rubí. L’anècdota és que pocs dies abans em vaig trencar el tendó d’Aquil·les i la vaig haver de pintar arrossegant-me per terra i amb l’ajut d’una cadira de rodes.
Més tard, l’any 1997, m’encarreguen l’escenografia de l’obra “Retrospectiva de Rosa Von Vass” una producció de Triangle Teatre de Cornellà, dirigida pel desaparegut Joaquim Vilà i Folch. L’obra tractava de la vida d’una pintora i els quadres que s’hi poden veure eren meus.

Qui li va dir que els seus dibuixos tenien alguna cosa diferent?
La primera persona va ser el professor Josep Jacas quan feia primària a l’escola Montserrat. Els hi va dir als meus pares: “aquest nen té mans de plata”. Més endavant els pares li van demanar a Daniel Bas si em podia ensenyar. Em proposava temes per dibuixar i després me’ls corregia.

Quan va decidir dedicar-se plenament a l’art?
Als catorze anys els pares em van inscriure a l’Escola Massana per fer disseny gràfic, ja que tothom deia que tenia molt més futur que la pintura. Mentre estudiava disseny vaig treballar d’aprenent a l’agència Sugest de Terrassa, dels 15 als 17 anys, posteriorment a Rubí, a les Indústries Gràfiques Francino, i als 19 anys, a l’estudi de Joan Rius. Més tard vaig treballar de dissenyador freelance per a diferents empreses i paral·lelament pintava de manera autodidacta. Vaig fer una segona exposició, l’any 1974, a un espai de les Torres de Rubí. A partir de 1985, em vaig dedicar plenament a l’art.

Llenguatge hiperrealista, expressionisme o fins i tot abstracció. Molts consideren que Miquel Mas té un llenguatge propi.
Em vaig iniciar amb el realisme i l’hiperrealisme. Però m’agrada variar i em cansa fer sempre el mateix, per tant, he anat experimentant i he utilitzat diferents llenguatges per expressar-me. Crec que faci el que faci, tinc una manera personal de fer-ho.

Una altra de les darreres exposicions seves que hem pogut gaudir ha estat ‘L’ànima de les coses’, on mostra el seu procés creatiu. No és habitual que els artistes mostrin aquest procés.
Aquesta sèrie la vaig mostrar per primera vegada l’any 1997 a la Galeria Soler Casamada de Terrassa i aleshores ja vaig comprovar que els visitants se sorprenien del relleu de les obres per què el veien, però no n’hi havia… És la vegada que més persones han passat les mans per damunt els quadres. Mostrar com ho faig no em genera cap problema, sempre ho he fet. M’agrada explicar la manera com treballo.

Està immers en nous projectes?
El 4 de novembre inauguraré al Museu Vallhonrat ‘Formes i colors’, la darrera exposició d’aquest cicle d’exposicions dels 60 anys. I l’1 de desembre obriré una mostra sobre ‘L’Ànima de les coses’ a l’espai Lluís Ribas de Sant Cugat.

Sobre l’art en general, creu que l’art com la societat està en crisi?
L’art ja fa temps que està en crisi. Estic força d’acord amb el què es va dir a la xerrada «Genis o estafadors? Paradoxes de l’art contemporani» que va cloure l’exposició ‘L’Ànima de les coses’, on el ponent Marcos Yáñez, professor de filosofia i història de l’art, va parlar de com l’art contemporani està marcat per l’escàndol, la incomprensió i el desacord entre l’artista, el mercat i el públic general.

Sobre l’art en general, creu que l’art com la societat està en crisi?
L’art ja fa temps que està en crisi. Estic força d’acord amb el què

En l’àmbit local, com valora el suport a l’art i a la cultura en general?
El suport és millorable i algunes de les coses que suggereixo ja les he dit alguna que altra vegada: millorar la informació de les activitats; més espais expositius adequats i amb l’obertura de més dies i promocionar els artistes tant a escala local com a comarcal i nacional -el Premi l’Andana es va crear amb aquesta intenció, però malauradament es va deixar de fer-, promoure l’intercanvi amb artistes d’altres poblacions, etc..