ENTREVISTA | RUBÉN YUSTE. ACTOR, DIRECTOR I PRODUCTOR DE TEATRE

Lara López

Parlem amb Rubén Yuste, actor, director i productor teatral rubinenc amb una llarga trajectòria en teatre musical, conegut per obres com ‘Mar i Cel’, ‘Grease’, ‘Spamalot’, ‘Mamma Mia’, ‘Els Miserables’o ‘Forever Young’, entre altres. Actualment, el podem veure sobre els escenaris a ‘Pretty Woman: el musical’, al Teatre Apolo de Barcelona.

– Després de treballar durant anys a una consultoria d’empreses, per què vas decidir fer el salt al món del teatre musical?

El món de la interpretació sempre ha estat present a la meva vida. Amb 4 anys vaig començar a ballar jotes al Centro Aragonés de Rubí i dels 12 als 16 anys vaig formar part del grup teatral del Casal Popular amb l’Albert Bové. Ell va ser el meu mestre de teatre amateur. Em vaig seguir formant en diferents disciplines d’interpretació, decidint finalment estudiar Ciències Polítiques. Fins que un dia vaig entrar en una crisi de “Què faig amb la meva vida? Cap a on vaig?”, replantejant-me moltes coses. Llavors vaig deixar el treball a la consultora i vaig començar a estudiar teatre musical.

– Quins records tens dels anys com a actor al Casal Popular de Rubí?

No se m’oblidarà mai la meva primera audició, va ser molt especial. Un company de l’Escola Montserrat i jo ens vam presentar al Casal Popular perquè buscaven nens per participar en l’obra ‘L’estel de Natzaret’ i allà vaig conèixer l’Albert Bové. Ens van fer cantar una cançó a l’audició i vam entrar al grup escènic del Casal Popular. Aquesta va ser la meva veritable escola. L’Albert em va ensenyar una base tan sòlida i bona de la interpretació que ho porto dins com un record molt especial.

– Quin dels personatges de ficció ha estat més difícil d’interpretar en tots aquests anys de trajectòria? I quin t’ha deixat més bon record?

El personatge més complicat ha estat a ‘Forever Young’, on interpretava a un vell de 90 anys, i això va requerir un esforç important, treballar la velocitat del moviment, la veu, etc. Va ser un treball molt interessant i un repte considerable. Després tinc uns quants personatges que m’han deixat molt bon record: per exemple, fer de Vince Fontain a ‘Grease: el Musical’, va ser una etapa molt especial i el personatge era un bombonet; a ‘Spamalot’, com a alternant de Sir Galahad i Bedevere, que era un espectacle meravellós; i un altre que estarà sempre al meu cor és el de Joe a ‘Sugar, con faldas y a lo loco’ que vaig interpretar durant 3 temporades.

– Com va ser el rodatge del film ‘El fotógrafo de Mathausen’ de Mar Targarona, ambientada en un camp de concentració?

Va ser una experiència dura. L’equip de producció em van demanar que comencés a fer dieta sense carbohidrats i els anés enviant una foto meva sense samarreta cada setmana per veure l’evolució. En poc més d’un mes vaig perdre 13 quilos. Durant el rodatge, els que actuàvem com a presoners del camp teníem un càtering exclusivament de pomes per no guanyar pes. Vam rodar a diferents llocs de Barcelona i les principals escenes d’exteriors es van rodar a Budapest, a un espai de rodatge enorme a l’aire lliure on s’havien rodat pel·lícules com ‘El nen del pijama de ratlles’.

– Com vas viure l’experiència de treballar amb Antonio Banderas com a director en el musical ‘Company’?

És un regal treballar amb Antonio Banderas. A l’audició vam compartir 2 hores fent una escena, cantant totes les cançons, parlant sobre el personatge… El tracte amb ell ha estat increïble tant personalment com professional. Com a actor, és un líder nat, ple d’energia. He tingut la sort de treballar mà a mà amb ell com a director resident de ‘Company’ a Màlaga i a Barcelona, on he après molt d’ell amb els assajos, la manera d’enfocar i de veure la direcció, com donar indicacions per fer més ric l’espectacle, etc. Al teatre musical a Espanya no ens podia passar res millor que tenir Antonio Banderas com el nostre abanderat, apropant la cultura de teatre musical al públic.

– Has dirigit l’obra ‘La Canción de Ipanema’ abans de ser director resident a ‘Company’. Com et veus en la faceta de director?

És una faceta que m’encanta. Ja havia dirigit algun projecte semiprofessional, però aquesta obra va ser el meu primer gran projecte. Va ser una experiència meravellosa, tot i que ara no em veig sense pujar a l’escenari com a actor, ja que m’omple molt i vull continuar fent-ho. La direcció m’apassiona: crear un projecte des de zero, fer una proposta, pensar en una dramatúrgia, cap a on poden anar els personatges. M’encanta la comèdia a escala actoral i de direcció, gènere que vaig continuar treballant al meu segon projecte: ‘Las chicas del coro’. Espero que vinguin molts més projectes.

– Què és el que et va atreure per sumar-te a ‘Pretty Woman: el musical’?

Havia vist l’espectacle fa 5 anys a Broadway i el personatge de Happyman / Sr. Thompson / Sr. Hollister em flipava, així que vaig anar a per totes per aconseguir el paper i em van seleccionar. Per mi ha estat un regal, ja que és un personatge protagonista còmic, un registre en el qual m’hi sento molt còmode i gaudeixo molt. Faig 3 personatges (en realitat 5) i això em permet jugar amb diferents composicions corporals, parlar i cantar amb diferents veus, etc. El personatge és molt especial, és com la fada protectora de l’espectacle, que va ajudant als protagonistes perquè cada trama es vagi desenvolupant. El musical es manté molt fidel a la pel·lícula, amb l’encert d’haver teatralitzat molts aspectes. Els diferents personatges que interpreto van aportant el seu granet de sorra perquè la història d’amor arribi a bon port.  

– Alguna anècdota divertida que puguis compartir sobre el musical?

Fa poc a ‘Pretty Woman’ estava fent de Happyman i, en un moment de l’obra em transformo en el Sr.  Thompson, amb la base de roba ja canviada i a sobre amb jaqueta, mocadors, perruca de Happyman. A l’escenari faig la transformació a Sr. Thompson, traient-me la perruca i posant-me l’americana. Un dels ‘swings’ (actor substitut) em va posar l’americana. Jo estava mirant al públic cantant i transformant-me i noto que la jaqueta em quedava apretada com un top. Mentre anava cantant em vaig adonar que passava alguna cosa. Vaig al fons de l’escenari i em toco l’esquena: en aquell moment m’adono que m’havien cordat l’americana per darrere! Com vaig poder, amb la mà per darrere, mentre seguia cantant, em vaig treure el botó just a temps per girar-me i transformar-me en el Sr. Thompson. Després quan els hi vaig explicar als companys ens vam fer un fart de riure!