L’escriptor i periodista Xavier Bosch, guanyador d’un Premi Ondas pel programa radiofònic ‘AMP?’ i del Premi Ramon Llull amb el llibre ‘Algú com tu’, serà a Rubí el 15 de juny per presentar la seva darrera novel·la, ‘Nosaltres dos’, una història que ressegueix durant diversos anys l’amistat entre un home i una dona. La presentació serà a les 19.30 hores al Racó del Llibre.

-A la portada del llibre es pregunta sobre si és possible l’amistat entre un home i una dona. Durant el període de creació del llibre, deu haver reflexionat molt sobre això.
-Sí, és una pregunta que la humanitat s’ha fet des de sempre i hi ha un moment en què tots ens hem plantejat que hauria passat si en comptes de ser on soc i amb qui soc, amb el meu amic o amiga haguéssim decidit fer la vida junts i traspassar la línia que ens vam interposar. El llibre és una història de dos personatges que es coneixen a la universitat, que es retroben quan tenen 35 anys i la vida ja els ha posat a prova i que es tornen a retrobar quan en tenen 50.

-Va decidir escriure un llibre sobre l’amistat arran de la pèrdua del poeta Francesc Garriga, un bon amic seu. Perquè els personatges són un home i una dona?
-La nostra història d’amistat no hauria tingut gens d’interès. Volia que fossin dos personatges molt diferents i per tant de sexes diferents. Ell és de ciutat, de Barcelona, i ella de poble, de Banyoles; ell té la vida resolta per qüestions familiars i ella s’ho ha hagut de currar més; ell és un jove despreocupat i ella un jove vitalista i idealista.

-El llibre es divideix en tres èpoques, la joventut, l’edat adulta i la maduresa i també mostra la transformació de Barcelona. És una novel·la que parla del pas del temps?
-Sí, el tema central és l’amistat, però en un segon nivell de lectura hi ha la qüestió del pas del temps. No només a través dels personatges, sinó de la ciutat de Barcelona, quan l’any 1984 encara no té la nominació olímpica i és una ciutat grisa, fosca, tancada al mar i amb poca autoestima. Després l’any 2000, amb tota la reforma d’infraestructures i urbanística, que es recupera molta part de platja i finalment el 2016 amb el ‘boom’ turístic. El passeig de Gràcia, on hi ha l’hotel del protagonista, canvia molt, canvien les malalties, perquè als 80 apareix la Sida. També els hotels, on abans hi havia un pianista ara hi ha una pantalla de la CNN amb notícies d’última hora.

-Llegint el llibre, dona la sensació que vostè s’ho passa bé escrivint i que vol que la gent també gaudeixi, tot i que alguns passatges del llibre són dramàtics.
-La felicitat va de bracet amb la tragèdia. Quan pensem que estem en el millor moment de felicitat i que ho tenim tot bastant controlat, hi ha una mort inesperada, un accident, un infart, aquestes coses passen a totes les famílies. El que dona sentit a la vida és la mort, sense aquesta data de caducitat la resta de les coses que fem tindríem menys sentit i les valoraríem menys.
I la veritat és que enlloc m’ho passo millor que sol a casa escrivint. Escric les novel·les que a mi m’agradaria escriure, si als lectors els agrada, collonut. Si els crítics fan bones ressenyes, sensacional; que es tradueix a no sé quants idiomes, molt millor, però escric novel·les perquè m’ho passo molt bé i per alliberar fantasmes.

-Quan va reemprendre la seva carrera literària ho va fer amb una trilogia d’intriga periodística, després va publicar una novel·la d’amor i passió i va guanyar el Ramon Llull, hi ha un abans i un després del llibre ‘Algú com tú’?
-Després de la trilogia no volia ser un autor d’un sol tipus de novel·la, em feia basarda. També volia sorprendre el lector, que no es pensés que havia trobat una fórmula que funcionava bé i que només anava canviant les trames. La jugada va sortir bé i després vaig escriure ‘Nosaltres dos’, ara estic fent-ne una altra, que tancarà la trilogia de les emocions, per dir-ho d’alguna manera. M’agrada reinventar-me professionalment, soc molt tastaolletes.

-La setmana que ve presenta el llibre a Rubí, li agrada aquest contacte amb la gent?
-No hi ha res millor per un autor que poder parlar amb els lectors, saber què els ha agradat i que no. Llegir és un acte creatiu perquè cadascú s’imagina els protagonistes d’una determinada forma per molt que jo en faci una descripció. És la gràcia, en una sèrie de televisió tots veiem els personatges igual, en canvi, una història llegida per dues persones mai és exactament igual, ni tampoc els personatges.