Amine Zarghil té 28 anys, viu a Rubí, té dos fills i va néixer a Tetuan. Quan tenia 14 anys un dia va marxar a fer un passeig i ja no va tornar a casa. Els seus pares no volien que marxés a Espanya i per això va travessar la frontera amb els traginers sense avisar-los. La policia el va detenir i el van portar al centre de menors no acompanyats La Esperanza, a Ceuta, on va viure entre el 2004 i el 2009. Amine ara és cap d’equip i delegat de personal en una empresa de Castellbisbal, però el seu somni és seguir estudiant.

-Perquè vas voler venir a Espanya?
-Era un bon estudiant al Marroc, però al meu país no tenia l’oportunitat de fer res, a Espanya hi ha més oportunitats. Era una obsessió que jo tenia i m’era igual si m’havia de ficar sota d’un camió, volia creuar la frontera. Els meus pares no volien, però jo no els podia fer cas.

-Com va ser l’adaptació a la teva nova vida, sense la teva família?
-Em va costar, jo era un nen… haver de deixar la família enrere és una cosa que no desitjo a ningú, els menors que venim no ho fem perquè ens agradi, sinó perquè ens veiem obligats a fer-ho. És dur, jo voldria estar amb els meus pares, ara tinc dos fills i estic malament per no poder estar amb ells, em fa molta pena.

-Quanta gent vivíeu al centre de menors?
-Erem entre 100 i 120. La convivència era difícil, però més pels treballadors que pels nens, la veritat és que estava tot molt ben organitzat. Amb molts nens vaig fer amistat, del centre m’he endut germans, molts han fet la seva vida, alguns a Barcelona, altres a Madrid i altres em fa pena perquè no han arribat.

-I la convivència amb l’entorn?
-No teníem cap problema, estàvem en un barri apartat, però estàvem bé. La gent a vegades s’oblida que es tracta de menors i que a vegades poden fer coses que no estan bé, igual que passa amb els menors d’aquí, la gent no veu que els seus menors, que tenen pare i mare aquí, també fan coses que no estan bé.

-Com és la vida en un centre de menors estrangers?
-Hi ha diverses fases, primer estàs 5 dies en una habitació amb l’assistència d’un metge, després durant un mes i mig no pots sortir sol al carrer i després comences a estudiar i a aprendre l’idioma. Jo vaig fer un programa de garantia social i després vaig començar un grau mitjà que no vaig poder acabar perquè vaig haver de treballar. Estar al centre de menors estrangers és el millor que m’ha passat a la vida, em sento molt orgullós, els educadors em van ajudar molt i els estaré agraït tota la meva vida. De fet, em van marcar tan que m’encantaria ser educador social. No he tingut l’oportunitat, però seria un somni, perquè jo ho he viscut i sé quines necessitats tenen aquests menors.

-I què és el que necessiten?
-Ser atesos i que els ensenyin a distingir les coses bones de les coses dolentes. Els menors no tenen la mentalitat dels adults, tots volen arribar i tenir una vida millor. Jo no vaig deixar els meus pares per venir aquí a robar, ni a matar ni a fer barbaritats, sinó per ajudar-los i viure una vida millor que la que hagués tingut al Marroc.

-Perquè creus que hi ha gent que quan pensa en un centre d’aquests té por?
-Els centres tenen molt mala fama, però perquè són d’estrangers, si fossin nacionals no tindríem aquest problema. Però cal que els donin una oportunitat, entenc que aquestes persones que no volen el centre no han parlat amb ningú, perquè als centres hi ha educadors i hi ha normes. És un centre educatiu, no un reformatori ni una presó, a tot arreu hi pot haver gent que es comporti malament i cal tenir en compte que venen amb una educació diferent, perquè és una altra cultura.

-Com et sents quan hi ha aquest tipus de manifestacions contra el centre?
-M’ofèn, em sento malament, a mi si no m’haguessin donat l’oportunitat… no sé què seria de mi. Ara tinc una vida meravellosa, la meva dona, dos fills i tots els amics, que són de diferents nacionalitats.

No podem dir que no hi cabem tots, el món no és de ningú! A Tetuan hi ha molts espanyols vivint, jo mai els diria que marxessin al seu país, perquè els països no són de ningú mentre et comportis i no facis mal.

De fet, és que ni tan sols sabem quins nens vindran, perquè els jutgen abans? Trobo normal que uns estiguin a favor i altres en contra, perquè això passa sempre, però no s’ha d’exagerar, no són delinqüents, només necessiten una oportunitat.
-Què va passar quan vas complir els 18 anys?
-Jo estudiava un grau mitjà, però havia de renovar la residència i per tant havia d’estar treballant. La gent creu que és fàcil, però no ho és, hi ha molt de patiment… vaig haver de deixar d’estudiar i em va fer molta pena.

-I on vas anar a viure?
-Em van dur a una casa d’acollida d’una església a Ceuta, on vivien famílies sense recursos, perquè jo no em podia pagar res, clar. Després de sis mesos, quan ja vaig aconseguir treballar vaig llogar una habitació.

-Com vas arribar a Rubí?
-Tenia un germà, la meva il·lusió era anar a Barcelona, així que vaig venir aquí, però per feina vaig haver de tornar a Ceuta entre el 2016 i el 2018. Ara he tornat aquí i estic molt content.

-Ara que estàs establert aquí, et planteges continuar estudiant?
-La meva educadora, amb la que encara parlo, em diu que puc treballar i estudiar, però no em veig capaç, ho veig difícil. Potser ho intentaré en un futur.

-Un dels teus hobbies és muntar tornejos els diumenges a Can Rosés amb equips que venen de diversos municipis. És una cosa que està relacionada amb el teu pas pel centre?
-Una mica sí. Al centre de menors t’ensenyen de tot, com conjuntar-te amb la gent, com comunicar-te, volia fer alguna cosa per ajuntar gent i que ens coneguéssim. Així que em vaig plantejar fer un torneig de futbol, el Torneig de les Amistats de Rubí. I m’ha sortit bé i no només venen marroquins, sinó gent de moltes nacionalitats, vull que sigui el millor torneig de Catalunya! Fa set mesos vaig demanar una entrevista a l’Ajuntament perquè m’ajudin, vull que em lloguin un pavelló per poder fer el torneig, perquè la pista de Can Rosés no té grada, dona el sol, quan plou no podem jugar… però de moment no m’han trucat, només vull que em donin l’oportunitat d’explicar-los el projecte.