La mostra que podem veure al Museu Municipal Castell ens trasllada a un ‘atelier’ on cosien la poesia. Cada puntada que observem modela la roba i l’esculpeix al cos del maniquí. Era un ‘atelier’, com deia, on també hi cabia una nena petita, que ens va parlar a la inauguració de l’exposició tot recordant els dies passats i les persones que hi treballaven. Tot esmorzant o berenant, entre pauses farcides de promeses i de competent bon fer, portaven endavant la nau de botons i patrons, cosint i preparant encàrrecs per la burgesia que lluïa els seus models i emparava així amb la seva protecció i elecció el fet de navegar en aquesta nau de veles inflades de quimeres de seda. També entre pauses d’encàrrecs m’agrada imaginar-les planejant les bones ventures de les seves properes fites, brodades d’il·lusions de didals i agulles.
El fil de cotó de la fortuna ens ho ha dut fins a nosaltres. Recuperem així una part de la memòria que desa Rubí. Uns dies passats, en què va existir un talleret a la nostra ciutat, on van vestir d’utopies de ras i setí els desitjos d’immensitat d’un mar embravit.
Tan sols desitjo que mostres com aquesta impedeixin que la gran onada de l’oblit esborri de la memòria col·lectiva que a Rubí va haver-hi en temps pretèrits, persones que amb les seves mans conjuraven la monotonia i hi brodaven l’esperança.