El pròxim mes farà un any del tancament judicial del camp de golf de Can Sant Joan. Les catifes de gespa antiecològiques han deixat pas a vegetació més natural i els forats o ‘greens’ només s’intueixen. La tala d’arbres no fou compensada per reforestació, però aquesta no és pas l’única irregularitat en la cronologia de 28 anys d’aquest equipament fracassat.
L’incompliment de normatives i convenis ha estat constant des que es va aprovar el gener de 1991 el pla parcial d’ordenació del Parc d’Activitats Econòmiques de Can Sant Joan, que va concretar l’ús d’aquell sòl urbanitzable indefinit al Pla General de Rubí i al Pla General Metropolità a Sant Cugat. El pla parcial va ser gestionat per l’Institut Català del Sòl (Incasòl), mitjançant un consorci urbanístic que integrava l’organisme de la Generalitat i els ajuntaments dels dos municipis afectats.
L’Incasòl va esdevenir Entitat urbanística actuant, amb el consentiment dels consistoris però contra l’aplicació habitual de les normes sobre planejament, ja que aquest organisme podia executar plans urbanístics però no pas definir l’ús social del territori. Tampoc no podia declarar motius d’expropiacions del sòl, escollit com a sistema d’actuació, i per les quals es preveien uns 1.176 milions de pessetes. La ‘febre olímpica’ del 92 ho contagiava tot i entusiasmaven els parcs econòmics amb camp de golf incorporat.
El pla parcial va planificar gairebé 279 hectàrees (equivalents a uns 440 camps de futbol), una tercera part a Rubí i dues terceres parts al terme de Sant Cugat. El parc de negocis va definir poc més del 75% dels terrenys de titularitat pública. En el terme rubinenc, unes 73 hectárees eren públiques (sistema d’espais lliures, zones verdes públiques, vials, equipaments públics…) i poc més de 25 hectàrees, privades.
De les 207 hectàrees públiques, l’Incasòl va cedir-ne 106 als ajuntaments respectius i es va quedar amb les 101 hectàrees restants, maniobra contrària a la pràctica habitual de l’organisme. Els consistoris de Rubí i Sant Cugat ho van acceptar i van aprovar el pla parcial i les modificacions dels planejaments generals, malgrat que la legislació local i urbanística vigent no permetia renunciar a la cessió obligatòria i gratuïta de tota la superfície de sistemes (parcs, jardins, vials o equipaments esportius i socials…).
Dintre de les 101 hectàrees que es va quedar l’Incasòl, es va decidir construir un camp de golf de titularitat pública que ocupava gairebé 80 hectàrees. El desembre de 1991 es va formalitzar un conveni entre diversos organismes espanyols i catalans que concretava 600 milions de pessetes (equivalents a 3,6 milions d’euros) per construir el camp de golf: 300 milions aportats pel Consell Superior d’Esports, 100 milions de la Generalitat, 50 milions a parts iguals de les federacions espanyola i catalana de golf, 90 milions en infraestructures de l’Incasòl i 60 milions aportats per empreses col·laboradores.
El maig de 1993, l’Incasòl va atorgar un dret de superfície (una mena de lloguer) a la Federació Catalana de Golf sobre 80,8 hectàrees definides com a sistema d’espais lliures (23,6 de Rubí i 57,2 de Sant Cugat) a canvi de 3,75 milions de pessetes d’entrada i un cànon ridícul de 50.000 pessetes anuals durant 75 anys. La normativa dels drets de superfície no es va respectar quan el camp de golf no es va finalitzar en els terminis estipulats (només es va construir una primera fase de 9 forats per falta de finançament del Consell Superior d’Esports).
Per aquesta primera fase, l’Ajuntament de Rubí va concedir la llicència per construir dos dels 9 forats i per fer la bassa de recollida d’aigües al mig del Torrent dels Alous, però amb condicions: manteniment del Camí de Can Tiraïres, reforestació obligatòria per la tala d’arbres per fer els dos forats i compromís de regar amb aigua de la depuradora de Les Fonts-Terrassa. La llicència no permetia, però, la construcció en terrenys de Rubí del ‘green’ d’un altre forat, obra que era il·legal.
Les condicions no es van acomplir ni en la primera fase de les obres ni en la segona, que ampliava el camp fins als 18 forats, iniciada l’estiu del 1999 i que va enfrontar el consistori rubinenc i la Federació Catalana de Golf als tribunals per la llicència d’aquesta segona fase, obtinguda finalment per un defecte de forma. El 2002 es va signar un conveni entre federació i alcaldia de Rubí amb mesures d’implicació social a Rubí per part del Golf que no es van fer realitat. De fet, hi havia més compromisos inclosos en el pla parcial de Can Sant Joan que es van incomplir: fer el parc agrícola de Can Sant Joan o la renovació de masses forestals i parcs en els terrenys cedits a l’Ajuntament de Rubí.
Una de les irregularitats més flagrants des de l’origen de l’equipament va ser la conformitat de la Generalitat amb la destinació de la major part del sistema d’espais lliures del pla parcial al golf quan, segons l’article 49.3 del Text refós dels reglaments vinculats a la Llei sobre el règim del sòl i ordenació urbana, “als terrenys destinats a parcs i jardins no es podran preveure usos privatius que excloguin o limitin l’ús públic o permetin un ús diferent del destí com a sistema d’espais lliures”.
La Federació Catalana de Golf va gestionar directament l’equipament fins al desembre de 2013, quan va vendre els drets d’explotació a l’empresa Metropolitan Golf Barcelona, creada 15 dies abans d’assumir la gestió de Can Sant Joan, que va eixugar el deute de 2,3 milions d’euros de la federació. El conveni del desembre de 1991 especificava que la Federació podia renunciar a la gestió del camp després de 5 anys, en cas de pèrdues econòmiques continuades, “cedint l’explotació a una empresa o entitat que la comissió de seguiment designi”, comissió conformada per membres dels organismes que van signar el conveni (i oberta a representants dels ajuntaments afectats) i de la qual no consta el vistiplau a la privatització.
Per tancar el periple de gestió gens transparent del Golf Can Sant Joan, una segona empresa privada va comprar els seus drets d’explotació a principis de 2017: Puro Campo, SL, empresa amb seu a Múrcia i dedicada, entre altres coses, a activitats immobiliàries i explotació de finques rústiques. Els deutes acumulats per aquesta empresa, després d’incomplir les inversions milionàries promeses, van fer que la Federació la portés als tribunals, que van decidir el tancament judicial del camp l’abril de 2018.