Aquesta font, tan entranyable entre els rubinencs i rubinenques al llarg del segle XX, era situada al costat de la carretera que mena a Molins de Rei i davant de Neumàticos Gallego, aproximadament.

Dotada amb un bon cabal d’aigua, es situava al costat de la riera, a la seva banda esquerra, i a principis del segle XX estava rodejada d’una generosa salzereda on a finals del vuit-cents s’hi havien fet concerts durant les festes majors de Sant Pere i Sant Roc, segons ens recordava l’historiador local Miquel Rufé. No obstant, estava lleugerament amagada de la carretereta que anava al Papiol per un canyar frondós i s’hi baixava per un corriol estret des del qual se sentia la remor de l’abundosa aigua que en rajava contínuament amb un doll com el canell de la mà (segons paraules de Josep Sapès). Però no s’hi anava molt a fer les típiques fontades, ja que era situada massa a la vora del centre de Rubí, però sí a omplir els càntirs i a netejar la roba, encara que l’aigua de la font, segons Sapés, repel·lia el sabó.

La font del Felip, juntament amb moltes altres del terme de Rubí, sortia esmentada al programa de la Festa Major de 1912 i és que la nostra població era coneguda per la seva quantitat de brolls d’aigua (unes 30 aproximadament). Era tan popular aquest brollador d’aigua que, segons l’historiador Jaume Parras, uns anys més tard, concretament el 1916, l’ajuntament de la vila va establir un contracte amb SA Electricista del Vallès a fi d’instal·lar una línia elèctrica nova que il·luminaria el tram de carretera que menava cap a la font. Els punts de llum arribaren fins a cal Majoral, al final de l’actual carrer de Pau Claris.

Avançant en el temps, direm que cap als anys 30 fins i tot les caravanes de gitanos aparcaven al costat de la popular font i que en plena guerra civil la Col·lectiva de Pagesos va encarregar a un enginyer valencià, germà de l’escriptor Blasco Ibáñez, cercar la deu de la font a fi de fer-hi una zona nova de regadiu que es situaria als plans de Can Cabanyes i a Ca n’Alzamora. Aquesta deu no va ser trobada, però segons Ramon Rusiñol, podria ser que s’ubiqués al jardí de la casa de cal Notari, ubicada davant de l’estació vella i ara substituïda per un bloc d’habitatges.

La rierada va malmetre la font, però no la va fer desaparèixer del tot. I és que segons Rusiñol, el 1988 encara subsistia, cosa que es va comprovar el 2017, tal com direm al final de l’article. Aquest estudiós ens explicava als anys 80 del passat segle que al peu del terraplè del pont de la Cova Solera, concretament a la cara sud-est, existia una pica on s’abocava una deu d’aigua que podria ser de la font i que servia per regar els horts establerts a la zona i també per rentar automòbils.

El juny de 2017, un grup de persones, en una activitat organitzada per l’empresa B Braun i on va col·laborar de manera molt activa Rubí d’Arrel a més d’altres entitats de la ciutat, com Ran de Terra, el Centre Excursionista o El Gra, entre altres accions van iniciar la neteja dels elements que encara restaven de la font, oculta entre canyes, vegetació i brossa.