Durant molt temps va semblar que no hi havia ningú al timó al govern de l’estat, afortunadament el tancredisme corrupte del PP va poder ser desallotjat de la Moncloa. Es va superar una etapa de pilot automàtic en rumb de col·lisió en la qual, aparentment aquest era l’únic horitzó desitjat, l’envestida contra qualsevol obstacle extern, real o imaginari, per ocultar la putrefacció de qui ocupava el pont de comandament.

Afortunadament, una nova realitat hi és present, com demostra l’acord pressupostari entre el govern central i l’oposició constructiva d’En Comú Podem. Una àmplia bateria que contempla: dignificació dels salaris amb la pujada del SMI a 900 euros, política d’habitatge que empodera els ajuntaments per controlar la bombolla del lloguer, mesures per la transició energètica amb la revisió dels beneficis de les elèctriques, augment significatiu de les ajudes a la dependència, suport a la llei de violències sexuals proposta per Podemos, permisos de paternitat i maternitat iguals i intransferibles i remunerats per llei, acord per millorar les beques i reducció de les taxes universitàries, pujada de l’impost de patrimoni l’1 per cent a les fortunes de més de 10 milions d’euros…

Mesures, algunes de les quals, ja reclamades per veus municipalistes com la d’Ada Colau o al Parlament de Catalunya per Jessica Albiach.

Queda molt encara per fer, derogació de la reforma laboral, llei mordassa… però nosaltres no som dels que per tenir-ho tot i tenir-ho ja s’estimen més no tenir res més que la seva retòrica.

Perquè totes les mesures acordades es facin efectives necessitem que s’aprovin els pressupostos generals i aquesta serà una nova oportunitat de veure quines són les prioritats d’altres partits, si seguir el bloqueig o buscar vies per millorar la vida de la gent. És evident que per això caldrà valentia, generositat i intel·ligència. Elements que permetin arraconar als qui viuen de i per l’odi quotidià i centrar l’acció en la realitat deixant de banda les dialèctiques frontistes.

El desbloqueig fa necessari un horitzó de diàleg a Catalunya, començant pel diàleg intern, amb l’alliberament dels presos polítics si calgués via indult, això seria valentia. Ens cal un context en el qual s’escolti la veu del poble comú i no només les veus dels que més criden. Arribar a un punt en el qual no serveixin les mateixes excuses per l’immobilisme dels governs de Catalunya i de l’estat.

Tenim l’esperança que la ceguesa s’acabi d’una vegada per totes i el descrèdit dels messies arribi de la mà de la gent que per fi veu a algú treballant per millorar les seves vides. Millora de la mà de la nova política, la de l’acord i el consens. Aquesta política tan necessària també aquí a Rubí per sortir del pilot automàtic de la prepotència i encarar el nou rumb fent net de la mà de la nova política.