Tots els qui hem tractat de prop el Josep Anton hem pogut adonar-nos -en de la seva inteŀligència aguda, de la seva intuïció profunda, de la seva humanitat extraordinària, del seu gran sentit de l’humor (una mica angles), que a vegades es convertia en ironia benigna, i també del seu caràcter acollidor i bondadós. I no cal dir que amb la seva mort hem perdut un amic que trobem i trobarem a faltar moltes vegades, les excursions dels dimecres al matí, les xerrades i caminades pel Delta de l’Ebre, etc. Així i tot, sentim també de moltes maneres la seva presència i el recordarem sempre com el lector empedreït, d’una gran catalanitat, enemic dels immobilismes i de les falses tradicions, sobretot però un home de fe, de pau i un home de bé, les seves anades a Montserrat cada any a veure i parlar amb els amics i trobades amb en Ramon Vila-Abadal i sobretot la gran admiració per l’Abat Escarré que jo també compartia.

Per part d’aquest primer paràgraf m’ha servit d’inspiració el pròleg d’un llibre que el Josep Anton tenia sobre la taula de l’habitació de l’hospital pocs dies abans de morir, l’havia escrit en Josep Massot i Muntaner, en el llibre de nom ‘La darrera crida’, de Miquel Estradé. Cal dir que tots dos varen ser grans amics del Josep Anton i estic segur que m’ha servit per definir-lo, amb els meus ulls i sentiments molt personals.

Voldria explicar moltes coses del Josep Anton, sobretot perquè era un gran amic, malgrat que m’ha donat pocs anys per conviure amb ell, ja que hem sigut molt més amics a les nostres velleses i és quan l’he pogut conèixer i compartir amb ell moments interessants i transcendentals. Però sí que m’ha donat suficient per estimar-lo, admirar-lo i sobretot per recordar-lo sempre.

Serveixin aquestes senzilles paraules sobretot per estar al costat de la seva esposa, M. Rosa, i la seva filla Marta i tots els amics que l’hem estimat.