Des del 2012, Catalunya s’ha omplert de gent que demanava la llibertat. Va passar el 2013 amb la Via Catalana, el 2014 amb la V i el 2015 amb la Via Lliure a la Meridiana, sempre amb una diada totalment cívica, pacífica, democràtica, alegre, familiar i popular, com el procés en general, com el 9N en particular. En un mot, la revolució dels somriures.

És clar, després de tot això -i no és cap novetat, perquè el 2014 i el 2015 ja ho feien- la caverna mediàtica, els partits espanyols, els unionistes en general i els tertulians en particular veuen l’independentisme fluix i desinflat, com si fos un globus o un pneumàtic.

Si algú encara no té clar que cal ser-hi, que no es pot afluixar o desencisar-se com vol l’unionisme, que no ens podem permetre regalar portades a l’ABC i La Razón i que si no hi ha un milió o més al carrer, no els tremolarà la mà a l’hora de continuar desafiant-nos (amb inhabilitacions, multes, presons o el que calgui). Per si algú encara té dubtes, només cal que penseu en què fan els partits espanyols per Espanya, no ja per Catalunya: porten gairebé un any sense govern, sense posar-se d’acord, mentre l’atur creix, mentre el fracàs escolar augmenta i mentre Rato seu en una cadira del BM.

Recordeu les vacances: cada vegada que us heu hagut de gratar la butxaca en un peatge o quan hi havia avaries, parades, problemes o vagues a RENFE, cada vegada que heu sentit a parlar d’un incendi o de l’escalada de la violència religiosa a Europa, alhora que Twitter s’omple d’atacs racistes i xenòfobs contra els catalans i que les famílies s’entristeixen en veure que el Decret de Pobresa Energètica ha estat enviat a un tribunal per part del govern espanyol.

Recordeu el retorn a l’escola: quin tant per cent de beques tenen els nens catalans o quin respecte té Espanya per la llengua catalana, que ha estat, és, serà i hauria de ser llengua vehicular a l’ensenyament, a la immersió i a les administracions per lluitar contra el fet de ser minoria a la TV, als diaris, a les revistes, al metro, al cinema, a Internet, a la ‘justícia’, a Correus o als videojocs o altres jocs, inclosos l’esport i les apps.

I, per cert, hauria de ser estimada per tots els espanyols com a patrimoni propi, i no pas odiada i vexada, cosa que pateixen des dels clients d’hotel fins als entrenadors de ping-pong.