Estimades veïnes i veïns de Rubí,

Els anys seixanta les riuades van assolar el Vallès i van castigar poblacions com Terrassa i Rubí. Això va fer que centenars de veïns, molts de Rubí, fossin desplaçats a Sant Vicenç dels Horts, just al costat d’on vivien els meus pares.

Així va néixer un camp de barraques, al voltant d’on jo vivia. I allí s’hi va improvisar una escola, que va ser la primera escola a la qual jo vaig anar quan era un infant. L’entrada al món escolar la vaig fer en aquella escola del camp de barraques on la gent sobrevivia, al costat dels fills del fang. Perquè quan plovia allò era un immens fangar.

Tant va cridar l’atenció aquell camp de barraques i aquella escola, tan delicada els devia semblar la situació, que unes monges missioneres italianes que havien d’anar a ajudar al Perú van decidir canviar de destí, perquè van considerar aquell camp prioritari. Aquella situació i l’arribada d’aquelles monges va provocar un tomb a la meva vida. Primer, perquè aquells veïns van ser els meus veïns. I segon, perquè aquelles monges italianes m’acabarien portant a una nova escola, a Barcelona.

Sempre he viscut al mateix lloc. I he entès i après que un país és la seva gent, tota la seva gent. No importa d’on véns, importa viure i conviure i construir un futur, per a tots, que tingui com a premissa una societat més justa i més lliure.

Vull el millor per a Rubí com ho vull per a Sant Vicenç dels Horts i per a tota Catalunya, tenint sempre present que un país és sobretot la seva gent. I estic convençut que aquest futur es construeix cada dia, que una República és el millor futur per a garantir drets i deures i una societat més justa.

Avui us dic a tots que volem guanyar i que el que hem de fer és guanyar, començant per Rubí, que volem dibuixar un somriure als ulls de tota la bona gent, com diu el Gabriel Rufian: ‘Somrieu perquè hem nascut per guanyar!’. Ens ho devem, els hi devem a tots els que ens han precedit, però sobretot li devem als nostres fills, els hi hem de deixar un país molt millor.

Som en el camí i sabem que aquest camí no és fàcil, que és ple de paranys, que ens faran patir i que ens volen fer pagar un preu molt alt en forma d’escarment. El judici al Suprem encara ha evidenciat més els pals de cec de l’estat. A mesura que avança s’evidencia la inconsistència de les acusacions. Però també tot allò que ja hem vist en la fase d’instrucció, la parcialitat. En Xavier Corbera ho va poder veure in situ, quan el vaig poder saludar i abraçar a la mateixa Sala del Suprem on se celebra el judici. Serà un bon alcalde perquè sobretot és una persona que s’estima la gent.

Aquest moment històric demana el nostre compromís, la nostra cohesió com a grup humà, intel·ligència política i eficàcia per damunt de la cridòria. Ens cal reblar el nostre compromís amb la justícia i la llibertat, teixint complicitats, és així com vam fer l’1 d’Octubre.

El futur d’aquest país, com sempre diu el meu amic Domingo Alfonso (fill de Huelva), serà el que decidim entre tots i totes. Els seus homes i dones, un cop més, han estat davant de tot, tirant del carro quan feia pujada, allargant la mà a tothom, braç a braç amb tota la bona gent. Aquesta llarga història de defensa del país i de construcció d’una majoria republicana ha servit per sumar molts partidaris a la causa de la justícia i la llibertat. Tal com he recordat repetides vegades i no me’n cansaré: Si volem guanyar, hem de seguir sumant. I qui millor que nosaltres, que fa més temps que ningú que estem a les trinxeres convencent gent que no està convençuda?

Volem una victòria de país, inapel·lable, volem una majoria imbatible que faci imparable el nostre ideal republicà, i aquesta majoria democràtica i republicana comença per Rubí, per tots i cadascun dels nostres pobles, barris i ciutats.

Molts ànims a totes i tots.

Persevereu perquè jo ho faré.

Estigueu orgullosos de tot el que hem fet i prepareu-vos per tot el que vindrà.

Una immensa abraçada a totes i tots, guanyarem! Una immensa abraçada tota la bona gent de Rubí.