He llegit atentament la teva carta atansada a la gent de Rubí publicada a Diari de Rubí el divendres 3 de maig d’enguany. Sé perfectament, per un dels meus gendres, que ets fill de Sant Vicenç dels Horts. Ell també ho és. Ell està casat i viu en aquesta població. Sóc ciutadà de Rubí des de fa 10 anys i escaig. Pel meu interès i conreu de les havaneres conservo un llibre teu que he llegit més d’un cop. Amb copyright teu de 1998 conservo la primera edició de 1998 del llibre Els catalans i Cuba. Sempre he pensat que si algun dia tingués l’ocasió de conèixer-te, em podries posar una dedicatòria. El vaig comprar a Llibreria Polèmica de Palafrugell.

Oriol: Jo sóc català! I justament per això sóc espanyol! Els messianismes polítics no m’interessen, tinguin el color que tinguin. Actualment el messianisme a casa nostra es va configurant com a senyera unicolor entorn de tres fites: Esquerra, República i Catalunya. Estimar Catalunya i fer-la valdre vol dir no fer-ne d’ella bandera exclusiva de plantejament polític. Hi ha persones arreu que no són d’esquerres. N’hi ha que no posen com a fita política un ideal republicà. I n’hi ha de catalanes com jo diametralment oposades al que va representar en Lluís Companys i Jover. Ell repartia armes a la població l’estiu de 1936 a la plaça de Sant Jaume de Barcelona com a President ERC de la Generalitat de Catalunya. Per lluitar contra el feixisme deia ell!

Et prego que rectifiquis i cerquis l’entesa amb persones catalanes de la teva quinta com jo. N’hi ha unes quantes i amb diferents maneres de pensar. Segurament cap contrària al plantejament d’ERC t’haurà dit, com ara et dic jo, què té a veure l’article 155 de la Constitució amb tot el que està succeint políticament en els darrers temps arreu d’Espanya inclosa Catalunya?

Oriol Junqueras (amb a i no amb e): Visca Espanya! (amb majúscules i en llengua catalana). El meu Visca Espanya inclou el nostre Visca Catalunya. Espanya sense Catalunya dins no existeix. Catalunya fora d’Espanya no té sentit ni viabilitat. Vivim al segle XXI. Ja va sent hora de deixar de somniar truites!
Una abraçada