Els primers dies del confinament són els més complicats. De cop la teva llibertat queda reduïda a quatre parets. Tenim la sort que vivim en un pis que té balcó al davant i al darrere: la part de davant dóna al carrer i la part de darrere a un gran espai molt lluminós on s’ajunten els diferents patis de les primeres plantes. Els primers dies són ben estranys, amb un nen de 5 anys necessites omplir les hores: ara fem números, ara fem lletres, ara dibuixem, ara ballem…, etc. A més a més, sobresaturats d’informació, on les xarxes i les aplicacions de missatgeria instantània van bombardejant constantment amb idees, propostes, notícies falses… També sobresaturats de virtualitat: reunions per la feina, amb amics, inventant-nos noves formes de fer sopars. Després has de desenvolupar una capacitat logística que implica simplificar la compra del menjar amb un llistat de menús diaris d’esmorzars, dinars, berenars i sopars per tal de sortir al carrer el mínim indispensable. Tot plegat, realment estressant.

També s’hi suma l’estranya sensació temporal. Van passant els dies, les setmanes… No saps el que tens fins que realment ho trobes a faltar. El teu dia a dia, les teves rutines, la teva vida, en definitiva. Certament, les videotrucades ajuden a passar aquests moments, ja que pots “veure” els pares, germanes, amics… Aquesta és la realitat que estem vivint, la del Covid-19, una angoixa que s’incrementa quan, a més a més, tens pares grans amb malalties cròniques. Les notícies que escoltes d’aquest virus violent que està afectant tantes famílies i l’efecte dramàtic de la mort, sense poder-te acomiadar dels teus, realment horrible, inhumà.

Entrem a la quarta setmana d’aquest confinament però en una tarda tot canvia. La doctora de capçalera em fa una trucada telefònica per comunicar-me que ha d’ingressar el meu pare a l’Hospital de Sant Pau per una pneumònia, ell ja feia dies que arrossegava un refredat, amb febre no molt alta. La seva metge i l’assistenta social havien estat fent un seguiment diari per saber l’evolució d’aquest refredat i al mateix temps de l’estat de la meva mare que té el grau de dependència i és pacient d’alt risc. Tots dos resulten positius al test de coronavirus. És llavors quan s’incrementa l’angoixa i la impotència sabent que els teus pares estan sols ingressats a un Hospital a Barcelona, on no pots anar a veure’ls.

Anímicament és complicat de gestionar i et fa pensar molt i molt…. Ara mateix em considero una privilegiada, tot i que els meus pares estan hospitalitzats, estan estables i evolucionen favorablement. Sembla que no ens ha afectat la part més agressiva del Covid-19, l’atzar d’un virus poc conegut. Sé que encara haurem d’estar més dies confinats, l’estat d’alarma continua, però els petons i les abraçades virtuals són cada cop més reals i ens ajuden a anar passant els dies, tot i que el confinament et pot canviar en una tarda.

Pel que fa a la sanitat pública, és evident que les retallades que ha patit aquest sector i l’efecte de la pandèmia en la crisi global han demostrat la vulnerabilitat a què estem sotmesos políticament i socialment quan prenem certes decisions. No vull acabar sense donar les gràcies a tots els sanitaris i sanitàries, al voluntariat, a tothom que està ajudant que aquest confinament sigui el més efectiu possible, l’esforç està donant bons resultats, ens en sortirem.