Europa, on ets? No et veig. No et reconec. No et conec. Ja no ets el vell continent, perquè has perdut contingut. Ja no ets l’inici de la democràcia, el pas dels comerciants i dels exiliats, la casa de tothom i la ‘domus’ comuna on hi cap tothom, sense distinció de raça, religió, origen, ideologia, economia o aparença. Sense fronteres i amb llibertat de moviments i de trànsit.

Un dels grans fotògrafs catalans actuals, el jove Xavi Toral, va passar unes setmanes al camp d’Idomeni, que allotjava refugiats majoritàriament sirians, i en fa fer un documental fotogràfic que, a principis de mes, vaig tenir la possibilitat de veure al seu Empordà natal, durant la presentació de l’ONG ‘Amb les teves mans’, que ajuden directament entitats que treballen ‘in situ’ als camps de refugiats i amb les quals coŀlaboren, amb el disseny de petits projectes que confiem que tindran grans resultats: portar-hi sacs de dormir, cadires de rodes, jocs… en un contenidor.

A les meravelloses fotos d’en Toral, fetes des de la professionalitat amb l’objectiu de denunciar una situació determinada -i en tot moment discretament-, s’hi veuen nens, famílies, gent i vells fent unes cues quilomètriques per poder tenir un tros de pa o una porció ben petita de menjar. També s’hi veu tristesa, fam, frustració, brutícia, dignitat, humanitat, coratge, empenta i capacitat de superació davant de les adversitats i de l’estafa i la humiliació.

En Toral no deixa indiferent ningú, amb unes imatges que, certament, valen més que mil paraules, unes imatges que haurien de fer la volta al món perquè la gent vegi la realitat, que m’agradaria que algú portés aquí a Rubí.

Per desgràcia, tot plegat acaba amb una bruta, indigna, horrorosa i brutal estampa: el llançament de gasos lacrimògens de forma impune a tort i a dret, tot i haver-hi famílies, nens i gent gran vivint en aquelles tendes. I que no podien ni respirar. Això és matar al més pur estil hitlerià, com si el rellotge hagués quedat aturat fa més de mig segle.