Ara fa dos anys vaig assistir a uns tallers per a professionals de l’educació social que em van deixar amb la mosca darrere l’orella. Aquest taller l’impartia la Miriam Aleman, de la Cooperativa Candela, i tot i aprendre molt, vaig marxar incòmoda amb la responsabilitat que la dinamitzadora m’acabava de carregar, culpant-la perquè m’havia sentit interpel·lada i perquè no volia, podia, ni sabia com acabar amb aquell malestar que m’estava fent sentir tot plegat.

Treballant amb infants i joves et trobes sovint davant de preguntes que creies saber respondre… però no. I hi ha un tema que, tot i que pot semblar que tenim molt assolit, encara ens porta maldecaps quan hem de parlar-ne amb els infants: la sexualitat. Veiem la infància com a etapa pre-sexual i assumim que els infants amb qui treballem o convivim ni tenen interès pel tema ni els toca saber “aquestes coses”. Però oblidem la importància que té per al nostre propi desenvolupament parlar-ne obertament!

Les persones construïm no només la nostra sexualitat, sinó grans expectatives al seu voltant amb els missatges que anem rebent del nostre entorn. Ens alarma que el consum de pornografia entre infants i adolescents sembla arribar a infants cada vegada més joves, però seria bo tenir en compte també com afecten altres missatges que rebem constantment. Com se’ns presenten les relacions a les pel·lícules, sèries, cançons…? Ens creem un imaginari que genera no només pressió, sinó una frustració enorme a joves i adolescents que veuen que els seus desitjos o pràctiques no poden ser “com el de les pel·lícules”. Aquí és on cau la importància d’una educació sexual transversal, honesta i adequada a l’edat dels infants.

Sovint creiem que l’educació sexual és explicar als infants “com es fan els nadons” quan són petits i seure a parlar dels condons, l’embaràs i les ITS (Infeccions de Transmissió Sexual) una mica més endavant. Està bé saber tot això, però no hi ha cap conflicte entre aquesta informació i tot allò que durant anys estan rebent de les pel·lícules, sèries o cançons. Un infant pot i ha d’aprendre des de ben petit que el seu cos és seu, que té dret a posar límits també, igual que els posem els adults. Provem de preguntar-li a una criatura si podem fer-li un petó o una abraçada i respectem-ho. Perquè creixi sabent que pot decidir si fer-ne o no, i el que és igual d’important: que de vegades demanarem una abraçada i l’altre ens dirà que no, i no-passa-res! Si els grans, els nostres referents com a infants, ens fan xantatge emocional a canvi d’una mostra d’afecte de què ens sorprenem quan, ja d’adults, no sabem acceptar quan l’altre ens demana espai o ens posa límits físics o emocionals?

Educació sexual és conèixer el nostre cos i saber que no n’hi ha dos d’iguals, que el nostre cos mereix respecte i cura, igual que el de les altres persones. Conèixer com es diuen les diferents parts del cos fins i tot de les que no puguem veure. Ajuda saber a què estan exposats els infants i parlar-ne, encara que sigui en to d’humor, no cal fer grans formalitats, naturalitzem certes converses i donem espais als infants i joves per parlar-ne.
Com a professionals de l’educació tenim molts espais on fer-ho i d’on extreure moments d’intercanvi. Un taller de massatges on els infants puguin expressar-se, posar límits i veure’s amb dret de comunicar allò que els agrada i allò que no, un taller per a adolescents on puguem compartir què té de realista el sexe que veiem a les pel·lícules, on no trobem ni preservatius ni un pèl al cos, on tothom sembla conèixer les preferències sexuals de la resta sense creuar una paraula, i un llarg etc. En general, oferir un espai per parlar i trencar falsos mites.

Aquest ideari ple d’expectatives que construïm des de la infància al voltant de les relacions no només inclou tot el conjunt de pràctiques, sinó també models molt concrets de relació que no tothom pot o vol seguir. Vivim en una societat on tothom és heterosexual fins que es demostri el contrari, i ho alimentem dia a dia a base de petites coses que sovint passem per alt: referents, frases, o el gran exemple dels tallers d’educació sexual dels instituts centrats a prevenir els embarassos i les ITS transmeses a través de la penetració. Com si fos l’única realitat i pràctica possible! I on les altres orientacions i identitats estan no només infrarepresentades, sinó sovint caricaturitzades o ridiculitzades als mitjans (Gràcies, ‘La que se avecina’, una gran feina…).

Assumim-ho, els nens i nenes amb qui treballem o convivim tenen la seva pròpia sexualitat, l’estan vivint i construint mentre creixen i està bé aprendre quan i on explorar-la, aquests nens i nenes algun dia començaran a compartir-la i potser serà amb nois, amb noies, amb tots dos o amb ningú… I és totalment vàlid! Si les persones adultes del seu entorn en parlem obertament i sense generar expectatives el seu procés d’autoconeixement i acceptació serà molt més fàcil, especialment quan es tracta d’infants i adolescents amb gèneres i sexualitats diverses.

Fa un parell d’anys en aquell taller la formadora va dir-nos que les educadores LGTB*(Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals) hem de ser presents i visibles, que deixar que els infants assumissin les nostres identitats era perdre una oportunitat educativa enorme. En aquell moment no m’hi vaig veure amb cor, em feia massa por exposar-me i posar en risc el vincle que costa tant de construir. La setmana passada, però, amb els infants de 3r i 4t vam fer una dinàmica sobre discriminació i vam parlar de la LGTBfòbia. Ara, els nens i nenes del meu grup saben que la seva educadora pot estimar tant nois com noies (la paraula bisexual és una mica difícil de recordar!) igual que saben que la seva professora de música de l’escola està casada amb una dona. I espero que el fet de saber-ho els faci una mica més conscients de la diversitat i responsables davant la discriminació.

Em reconec a vegades massa optimista, no voldria passar-me d’ingènua. Sé que els infants amb qui treballo i treballaré mai deixaran de preguntar-me per la meva vida personal, però espero que la pregunta algun dia no gaire llunyà sigui una mica més llarga: “I tu tens nòvio… o nòvia?”