Quan era molt joveneta vaig anar a veure el muntatge teatral del Faust de J.W. Goethe al teatre Piccolo de Milà. Veient la vasta enormitat de l’immens imaginari de l’artista rubinenc, Miquel Mas, no deixa de venir-me al cap aquest record. Goethe i el seu Faust m’han fet pensar, com si comencés a estirar d’un fil, en Dante i la seva Divina Comèdia.

Faust? Goethe? Dante? La Divina Comèdia? Mas?, … Per què?
En La Divina Comèdia se’ns descriu com Virgili porta a Dante a través de paratges que el poeta dibuixa en l’aire de les seves paraules i desencripta per al públic. Mas ens porta a llocs on només la poesia pot traduir la màgia de la seva creativitat.

Recrea personatges que se’ns revelen i s’amaguen… Buscant-nos, buscant-se… Qui cerca a qui? L’autor? El model representat? L’espectador?…

Com a infants davant d’un joc de mans, ens quedem embadalits i bocabadats en veure la capacitat tècnica de Mas i el misteri inherent a tota creació i obra.

Com és possible l’alquímia, ens preguntem… Aquesta alquímia que fa possible que dues taques i una fusta llarga en mans d’aquest creador conformin un retrat que es reconeix amb facilitat.

En el món oníric d’aquest artista, no hi ha una frontera visible entre vida i obra. L’estudi de Mas és una extensió de la seva creació plàstica. En beu i se’n nodreix de les andròmines que l’inspiren, però també pot ser a l’inrevés, ja ho intuïa l’autor de L’Ànima de les coses. És un ecosistema fràgil i delicat. Com l’art i la poesia insinuada en un vulgar paper arrugat.

Del seu treball a Personatges, cal destacar, a banda de molts d’altres aspectes, que fa coses impossibles, des de retratar quelcom intangible, invisible, incolor, com la hipocresia darrera la màscara, a la sensació d’absència que es desprèn dels seus guants buits… Tan sols la conjunció de tècnica, sensibilitat i curiositat per esbrinar que hi ha darrere les evidències mundanes pot fer visibles aspectes i característiques amagades per al gruix dels humans. A través dels seus viatges arreu del món, coneix un paisatge humà més amable i fa de l’evidència mundana, naturalitat diària. Això li parla d’una espontaneïtat en l’expressió de les seves gents, que també sap recrear i transmetre als espectadors de les seves obres.

El seu virtuosisme com a dibuixant, àmpliament documentat per persones amb més avals que una servidora, fa possible el salt al buit. Aquell discurs que només poden embastar els artistes que ajunten virtut tècnica, imaginari personal i facilitat en la pràctica de deixar-se fluir en l’energia creativa per dur-ho a terme.

La mística amagada darrere dels seus traços assenyats i les visions que li revela Virgili a les ànimes com la de Dante han confluït en Mas. Una conjunció sorprenent per als neòfits en l’univers creatiu d’aquest autor i benvinguda per a tots. Tan sols un monstre creatiu -en el millor sentit i significat de la paraula- que palpita en la conjunció de la suma de virtuts que he descrit abans ens pot traduir en imatges la poesia dels paratges que va veure Dante.