Josep Milà i Alba

Arquitecte, dibuixant i escriptor  a estones, rubinenc

Per molts que viuen cap al centre i han hagut de fer obres, s’han trobat que hi ha una normativa que regula de forma estranya (i a voltes incomprensible) de com han de ser les façanes d’una nova construcció en aquest entorn. Com que els afecta directament, passen a ser coneixedors d’un Pla que, d’altra manera, els hagués passat desapercebut. 

Tots els pobles en tenen un d’aquests plans, és obligat per llei (si no, de què) i tenen dues funcions molt clares: primer, catalogar i segon, protegir aquells elements que s’han registrat en el catàleg. Però, què té a veure un pla protector amb les façanes dels edificis nous i obliga a fer-les d’una forma determinada en els entorns antics? Una mica d’història: 

La febre constructora dels anys seixanta va portar que pobles i ciutats veiessin com moltes construccions que posseïen valors patrimonials, artístics o arquitectònics s’enderrocaven sense cap consideració. Les normatives vigents encara eren d’abans de la guerra. No és cap broma, era vigent una llei del 1933 i, ja ho sabem, en aquell moment, qualsevol llei que no fos redactada pel règim franquista, no calia complir-la. Els importava un rave la conservació del patrimoni, podia afectar els seus negocis d’espoli. No ens penséssim que això es va tallar amb l’arribada de la “democràcia”, no! Tothom es feia l’orni. És l’any 1993 quan, per llei, es redacten els primers plans de Patrimoni. Rubí no va aprovar el seu fins al 2004. Aquí es continuava amb la mateixa dinàmica, fins a l’extrem que, poc abans de la seva aprovació -i de forma legal- es concedia el permís d’enderroc d’algun edifici modernista.

Aquell pla encara és vigent amb les lloances dels seus benefactors i les repulses dels seus detractors. Tots, uns i altres, estan d’acord en el fet que els béns de valor patrimonial s’han de conservar, cap discussió. L’embolic comença en quins béns són de protecció i quins no, i per embrollar-ho  una mica, quin tipus de protecció tenen. Els dubtes de debò sorgeixen en el subapartat de Protecció Ambiental. I què és això? Doncs el motiu de molts mal de caps, sobretot per arquitectes i vilatans afectats: el disseny de façanes noves en les zones de protecció ambiental. D’entrada que ningú es pensi que la protecció ambiental té res a veure amb el medi ambient. Si hi ha fum o soroll, això no és d’aquesta collita. Uns exemples: A Castellar de N’Hug es veu clarament que tot té un mateix material, un mateix color, unes alçades iguals, uns rètols idèntics i tots els elements arquitectònics de la població guarden una relació molt directe: D’això se’n diu un conjunt d’unitat ambiental. Allà el redactor d’un Pla de Patrimoni ho té fàcil per redactar una normativa per a noves construccions. El mateix passa a pobles com Sant Joan de les Abadesses o  La Granada del Penedès que no són tant de cartó pedra com Castellar de n’Hug, però es pot endevinar bé el què és un conjunt ambiental. I en què consisteix la protecció ambiental a Rubí? Doncs en fer que tot el que es construeixi de nou en les zones “antigues” compleixi una normativa -que sembla molt la de pobles rurals- per tal que recordi aquell poble pintoresc del segle XIX encara que sigui amb alguns (ben pocs) materials moderns.

Es va aprovar sense cap debat i va prevaldre una solució antiga que arraconava el bon disseny. Amb el temps, s’ha pogut constatar que la bona arquitectura no ha pogut ser en els entorns de protecció ambiental, on el resultat és anodí, repetitiu, mancat d’innovació i encotillat.  Aquesta norma té més regust decimonònic que voluntat d’ajuntar el valor patrimonial, el disseny  i, ara, el control climàtic. No conec cap col·lega arquitecte i vilatà afectat (ni un) que n’estigui satisfet.

Hi ha ciutats que han optat per tenir unes comissions de patrimoni, participatives de debò, on es fan revisions de les normes per arribar a consensos interessants. Tenir una comissió (com és el nostre cas) tancada i en la que, tot i haver-hi el Col·legi d’Arquitectes representat, no s’obre a revisar  el contingut del pla, és preocupant. Però obra l’oportunitat a corregir. Caldria posar fil a l’agulla. 

NOTÍCIES RECENTS