En aquests darrers dies, diversos portals immobiliaris han fet evident que Rubí és el municipi català on més ha apujat el preu del lloguer. Les raons d’aquest fet poden ser múltiples, de ben segur una de les principals raons és la manca d’oferta de pisos de lloguer al mercat immobiliari. Un mercat que a Rubí es concentra en poques mans i que es veu afectat per la demanda que suposa estar en una ciutat ben interconnectada amb els centres de treball, molt especialment amb Barcelona. La proximitat amb Sant Cugat, que té preus de lloguer quasi prohibitius (996 euros de mitjana l’any 2016) pot tenir un efecte sobre la demanda a Rubí, ateses també les bones connexions amb la ciutat veïna.

Rubí, malgrat disposar de més de 3.000 pisos buits, l’oferta que el mercat immobiliari posa en lloguer no arriba al centenar de pisos. La manca de polítiques públiques actives per fer aflorar aquest estoc de pisos al mercat immobiliari i l’absència d’un parc públic municipal de lloguer assequible són, a parer nostre, unes de les principals raons d’aquest fet, a més de les descrites en el paràgraf anterior.

En aquest context caldria preguntar-se quina incidència han tingut les actuacions de l’Ajuntament en aquests darrers anys. Lamentablement les actuacions del govern municipal en matèria d’habitatge en aquests darrers 15 anys han estat inexistents. Rubí disposa del mateix parc públic de lloguer que el que tenia l’any 2003. No s’ha incrementat en cap habitatge i estem per sota de l’1%, mentre la mitjana a Europa està entre el 15 i 20%. A Rubí, la política d’habitatge ha estat exclusivament pal·liativa i de gestió dels actius que ja tenien i que es van crear en mandats anteriors. S’actua des dels serveis socials intentant pal·liar els efectes dels més de 50 llançaments mensuals per impagaments de lloguer que es produeixen a Rubí. L’aportació pressupostària per actuar proactivament en l’ampliació del parc públic d’habitatges ha estat de 0 euros en els pressupostos dels darrers anys que ara s’intenta revertir amb una dotació d’1,5 milions d’euros pel 2018, que és ridícula si pensem en la magnitud del problema o la comparem amb el que es destina a millorar la via pública. A tot això, cal afegir les decisions erràtiques, com la d’anunciar la liquidació de Proursa i revertir aquesta decisió amb els mateixos arguments pels quals es volia liquidar.

Conclusió, la política d’habitatge no ha estat mai una prioritat de tots els governs socialistes de la ciutat. Conseqüència, la magnitud del problema que avui patim es veu agreujada per l’absència de polítiques públiques municipals d’habitatge en els darrers 15 anys.

I llavors, què podem fer per revertir aquesta tendència inflacionista dels preus de lloguer? Cal que aquest país disposi d’una legislació que reguli els preus de lloguer i que impedeixi l’especulació amb els anys de durada dels contractes, que fixi un índex de preus per zones i tipologies d’habitatges que siguin vinculants, que doni instrumental normatiu i pressupostari a les administracions locals, que s’incrementi el parc públic d’habitatges de lloguer, etc.

Però també cal que les administracions, i les locals especialment, actuïn com operadors de mercat ampliant l’oferta i sent competidors dels privats en la fixació de preus. Posem un exemple. La ciutat de Rubí disposa de més de 3.000 pisos buits i el mercat immobiliari sols ofereix un centenar de pisos a preus que estan en una mitja d’entre 500 i 600 euros. Si l’Ajuntament, aplicant polítiques actives de suport als propietaris de pisos buits, fes aflorar al mercat un 10% d’aquests pisos buits (300 pisos) i actues com a ‘API públic’ amb preus de lloguer per sota de mercat, actuaríem directament en el preu i de ben segur el mercat hauria de ressituar els preus actuals. Però per això cal voluntat política, decisió en prioritzar les polítiques d’habitatge, destinar recursos, negociar amb altres administracions i amb el sector… coses que malauradament no s’han fet en 15 anys, i ara ens trobem que sols amb polítiques pal·liatives no en tenim prou donada la magnitud del problema.