El català a les aules

miquel mas
Miquel Mas torna a l’Aula Cultural per mostrar ‘L’ànima de les coses’
6 de mayo de 2022
carrer
L’Ajuntament reorganitza accessos a l’illa de vianants per facilitar al veïnat l’arribada als aparcaments
6 de mayo de 2022

El català a les aules

Jaume Parras. Exdocent de secundària i exdirector d’institut

El català és la columna vertebral de la nostra identitat col·lectiva i, per aquest motiu, fa segles que es troba amenaçat, menystingut i perseguit. Aquest fet és tan manifest, tan palmari, que no caldria referir-s’hi si no fos per les recurrents tergiversacions que provenen dels poders de l’estat, un estat que voldria veure anihilada la nostra llengua i la nostra identitat. Podríem remuntar-nos a 1561, quan el Tribunal del Sant Ofici obligà que “no se escriban los procesos en lengua catalana”; o a Francisco Quevedo, a sou del comte-duc d’Olivares, quan afirmava el 1640, “Son los catalanes aborto monstruoso de la política”. José Patiño, superintendent de Felip V, prohibia en 1715 el català a les escoles: “… que en las escuelas no se permitan los libros en lengua catalana, escribir y hablar en ella dentro de las escuelas”, o la Llei Moyano, de 1857, d’Instrucció Pública, que establia que sols es podia ensenyar en castellà a les escoles, o a tantes portades del ABC i d’altres diaris de Madrid, com el gener del 1914, quan es llegia: ”A los catalanes se les brinda la ocasión dos términos inarmónicos: ó reducirse en su solar limitado ó sumarse a la ola de los pueblos ascendentes que hablan castellano”, o al dictador Franco quan, el 1939, deia: “La unidad nacional la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano y una sola personalidad, la española”. És només una petita mostra d’una llista llarguíssima que ha crescut enormement en els darrers anys, amb els Aznar, Rajoy, Casado, Guerra, Bono, i etc, etc…

Alguns encara recordem com, durant la Transició, des de Madrid se’n reien de la voluntat de normalització lingüística del català. Deien que el català no podia ser un idioma universitari, científic. Que no tenia entitat per ser l’idioma de l’ensenyament. Fou aleshores que les institucions catalanes van ser capaces de bastir elements normatius per garantir l’ús de la nostra llengua i la cohesió de la nostra societat. La Llei de Normalització Lingüística a Catalunya fou aprovada el 6 d’abril de 1983 al Parlament i ho fou amb un consens total, per 105 vots a favor i 1 abstenció. Va ser la clau de volta sobre la qual es va construir el model d’immersió. Imperfecte, amb el temps necessitat d’ajustos i correccions, certament, però cohesionador i vertebrador. Es començà a aplicar el curs 1983-1984 a 19 escoles de Santa Coloma de Gramenet amb uns resultats molt positius. Després vingueren un reguitzell de normes per bastir el Sistema Educatiu Català. Cal destacar-ne el Decret 75/1992, de 9 de març (ara farà 30 anys), pel qual s’establia l’ordenació general de l’ensenyament de l’educació infantil, l’educació primària i l’educació secundària obligatòria a Catalunya. Érem molts els que pensàvem aleshores que aquell decret seria la garantia de la immersió. La llei de Política Lingüística fou publicada el 9 de gener de 1998 (fa 24 anys) i venia a reformar i actualitzar la Llei de Normalització; la Llei d’Universitats el 2003 (fa 19 anys); el nou Estatut d’Autonomia s’aprovà, com a llei orgànica, el 2006 (fa 16 anys) i establia que el català era la llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament. En la mateixa direcció es regulava a la Llei d’Educació de Catalunya del 2009 que va ser impugnada pel Partit Popular al Tribunal Constitucional, el qual va resoldre, 10 anys més tard, derogar-ne 10 articles.

«El català ara és normatiu, sí, però moltes de les classes no es fan en català. Fins i tot, en certs aspectes, la situació és pitjor que fa trenta anys» 

Menteixen els que pretenen fer-nos creure que l’ús del castellà als centres docents és baix. Situats en un context d’agressió constant envers el català, de vegades soterradament, d’altres des del govern de l’estat o fent servir l’aparell judicial espanyol, les normes aprovades no han estat suficient per garantir l’ús adequat del català als centres educatius i la situació actual és greu. Així ho revelen les dades recollides pel Consell Superior d’Avaluació, a 4t d’ESO. L’ús del català com a llengua habitual d’interacció als centres educatius ha disminuït molt en els darrers 15 anys. És molt baix quan la interacció es fa entre els alumnes a la classe: ara el fan servir sempre només el 21,4% dels alumnes, mentre que el 2006 el percentatge era del 67,8%. El retrocés afecta també el professorat: només el 46,8% s’adreça sempre en català al grup, quan fa 15 anys ho feia el 63,7%. I pel que fa a la interacció entre alumnes i professors, a finals del curs passat eren tan sols el 39,4% els que s’adreçaven sempre en català als docents, mentre que el 2006 ho feien el 56%. Aquesta és la realitat de l’ús habitual del català als instituts.

Per altra banda, pel que fa als nivells competencials assolits en el coneixement de la Llengua Catalana i la Castellana pels nostres alumnes, els resultats de les avaluacions ens indiquen que el coneixement que tenen és similar en castellà i en català i dins la mitjana d’altres comunitats autònomes. Així les Puntuacions Mitjanes Globals recollides pel Consell Superior d’Avaluació el curs passat ens donen un 76 en Català i un 73,5 en Castellà, entre els alumnes de 6è de Primària, i un 76,5 i un 78 entre els alumnes de 4t d’ESO. Dit d’una altra manera, els nostres alumnes coneixen tan bé el castellà com el català i el fan servir força més. Res a veure amb les tergiversacions interessades que s’han fet servir per justificar les sentències que obliguen a fer més classes en castellà, trencant el nostre model d’immersió.

A Rubí, tot i que han estat moltes les iniciatives dels centres educatius per millorar l’ús del català d’ençà dels precedents d’immersió, anteriors a 1984, de les Escoles del CEPEC (La Torre de la Llebre i la Schola), la realitat és que estem lluny dels nivells desitjats i que es retrocedeix. En aquest punt cal ser vehement i bel·ligerant. L’ús del català és una eina necessària per garantir l’educació compromesa, crítica i inclusiva que ens demana el segle XXI. Quan s’argumenta que “El que és important és la bona comunicació i no la llengua” per justificar deixar d’utilitzar el català, en realitat estem menystenint els nostres interlocutors, tractant-los com a no capaços.

Deixeu-me posar un exemple de quan jo era el director de l’Institut La Serreta. Aleshores es va assumir col·lectivament que tots els Treballs de Recerca de Batxillerat fossin redactats en català (excepte els dels departaments de Castellà i d’Idiomes Estrangers). Que els materials escrits i l’expressió oral ho siguin en català requereix un seguiment adequat per part del professorat i les direccions dels centres. Aleshores vàrem ser bel·ligerants perquè estàvem convençuts de la importància qualitativa que tenia el fet que l’alumnat de batxillerat expressés el contingut de la seva recerca en català.

A les universitats catalanes la situació no és millor i només el 40% dels Màsters i Postgraus s’anuncien en català i no sempre s’hi fan. Malgrat el que s’afirma des de certs mitjans, cap estudiant no està mai obligat a utilitzar el català per intervenir durant la classe ni a l’hora de respondre els exàmens o fer els treballs d’avaluació. Al contrari, de vegades, docents i alumnes són obligats a canviar de llengua i deixar arraconat el català malgrat estar anunciat com impartible en aquella assignatura. No fa gaire, la UAB va haver de rectificar i permetre al professor Jordi Juanico de fer les seves classes en català. Aquest havia expressat que abandonaria la docència i denunciat que la UAB l’obligava a fer les classes i el material docent en castellà després d’estar anunciades com a impartibles en català.

«El futur del català no depèn sols dels qui el voldrien anihilar sinó, sobretot, d’aquells que el fem servir i que volem garantir-li normalitat i dignitat com a factor de cohesió»

Fa trenta anys, el Decret 75/1992 ens va fer creure que el català esdevindria una llengua pròpia normal a l’ensenyament, perquè tot l’alumnat passaria com a mínim deu anys a l’escola fent servir el català. Comptàvem que el decret es faria complir eficientment. A més, l’any 1994, el Tribunal Constitucional emetia una sentència favorable a la immersió lingüística en català a l’ensenyament, cosa que ara sembla inversemblant. Al cap de pocs anys ja ens vam adonar que no s’obligaria a complir ni el decret 75/1992 ni les normes posteriors. D’aleshores ençà, una part del professorat ha desistit de fer les classes en català, de vegades cansats de picar pedra, de vegades per manca de seguretat en el seu domini, altres amb el fals argument què el que importa és tenir una bona comunicació amb l’alumnat amb independència de la llengua que s’utilitzi, quan en realitat els dos aspectes estan íntimament relacionats.

Actualment, l’ús del català a l’ensenyament està legislat. No estem com durant el franquisme, com quan jo tenia 12 anys i, a l’escola Montserrat, mossèn Sebastià Bech ens feia classes de català amb el Signe de l’Albert Jané, a la tarda, d’amagatotis. El català ara és normatiu, sí, però moltes de les classes no es fan en català. Fins i tot, en certs aspectes, la situació és pitjor que fa trenta anys. Als centres arriben docents que tenen el nivell per poder fer les classes en català, però no tothom ho fa. Hi ha qui opta per fer bona part de la docència en castellà. Cal veure només els materials quotidians de centres, com ara, vídeos d’alumnes, presentacions i exercicis en Moodle o Classroom per adonar-nos de les mancances en l’ús del català. On sí que hi ha un ús molt alt del català és en els documents oficials. Les programacions i els projectes de Centre són fetes en català i en els projectes lingüístics apareix que la llengua de l’ensenyament és el català. Als centres, el professorat fa 30 anys que esmerça moltíssimes hores en la documentació, sovint en detriment d’una major atenció a l’alumnat.

Que les classes es fan arreu en català ha estat sempre una quimera. Ja sé que fer tot l’ensenyament en una llengua no assegura que les persones la parlin efectivament, però és molt greu que no puguem garantir que es compleixi la legislació que permetria que tota la ciutadania de Catalunya dominés la llengua pròpia. Cal que, des del Govern de Catalunya, s’articulin els mecanismes per garantir un ús adequat del català a les aules. Soc dels que creu que la salut del català depèn de cadascun de nosaltres, però també estic convençut que no totes les actituds tenen la mateixa dimensió. En aquest sentit, és especialment greu i denunciable el comportament lingüístic de càrrecs públics permetent que no es compleixin les lleis de normalització o d’alguns periodistes transmetent prejudicis i falsedats. Arribats aquí, cal afirmar que el futur del català no depèn sols dels qui el voldrien anihilar sinó, sobretot, d’aquells que el fem servir i que volem garantir-li normalitat i dignitat com a factor de cohesió.

ÚLTIMES NOTÍCIES PUBLICADES