ENTREVISTA | MAGNO. MAG I MENTALISTA

Si tot passejant per Rubí us creueu amb un home alt i corpulent, un somriure inesborrable a la cara i un barret de copa, heu de saber que esteu davant de Magno, un dels mags de mentalisme més destacats del panorama català i que fa un any i mig que resideix a Rubí.

-Com van ser els teus inicis en el món de la màgia?

-Van ser per pura casualitat. Jo soc de Cadis i per circumstàncies vaig venir a Catalunya. En aquella època si t’agradava la màgia, no sabies per on començar, així que vaig entrar en una botiga i vaig començar a llegir llibres fins que em vaig enganxar.

Després, amb el temps jo em vaig dedicar a la seguretat nuclear, però quan vaig tenir un atac epilèptic em van dir que era per la feina i vaig decidir deixar la feina. Mentre em plantejava que volia fer vaig començar a fer màgia pels bars i d’això ara fa més de 20 anys. M’ho passo genial, com vols que busqui una feina de veritat!

-I després de tantes voltes ara estàs a Rubí.

-Sí, porto un any i mig aquí. La veritat és que he viscut a mitja Catalunya. Abans d’estar aquí era a Terrassa, jo vaig ser un visionari i vaig obrir una espècie d’acadèmia de màgia quinze dies abans de la pandèmia. En 9 mesos vaig haver de tancar-la i ara m’he assentat a Rubí i he reprès el projecte aquí, en un local més petit. He de dir que em sembla un poble meravellós, estic encantat d’estar a Rubí!

-Les classes de màgia les combines amb espectacles. En què estàs treballant ara?

-Faig classes de cartomagia i mentalisme i ara després de 5 anys fent a Barcelona ¿Estamos programados? estic fent una pausa i creant dos nous espectacles. Un és seriós, de mentalisme, on estic sol a l’escenari i que probablement podrem estrenar al febrer a Barcelona. L’altre, que crec que també podrem estrenar aviat, és de màgia còmica amb quatre persones a l’escenari. Aquest és un tipus d’espectacle molt diferent del que estem acostumats a veure. De fet, és una autèntica bogeria que comença amb una dona serrada que intentem recomposar. Volem trencar amb els clàssics i fugir de la figura del mag bo, guapo i llest i de la dona que és pràcticament un moble que es fica a la caixa, no volem aquest esquema. 

Al mag, que soc jo, no li sortirà res bé i la noia no serà cap moble. De fet, el personatge anirà creixent i al final es convertirà en una maga que serà l’autèntica protagonista de l’espectacle. Durant molts anys les noies que entraven a les caixes s’han merescut un aplaudiment que ningú els ha donat. 

-El de la màgia és un món molt masculí. Dones n’hi ha poques.

-Sí, no sé per què a les nenes no els agrada, és estrany.

-Potser no tenen referents de magues dones.

-No ho sé, la veritat és que ho veus des de petits. Jo tinc una teoria que segurament és absurda i és que fins als 8 o 9 anys hi ha moltes nenes que volen ser magues, però les nenes maduren abans i després ja ho veuen com una cosa infantil just quan als nens els comença a interessar. Per sort, ara hi ha una generació de magues que volen fer un altre tipus de màgia diferent del que han fet els mags i és una meravella.

-Tu vas començar fent trucs de cartes, però ara fas espectacles de mentalisme. Quina ha estat la trajectòria?

-Una mica per accident, vaig començar amb una baralla de cartes perquè era un nen i no tenia ni un duro. Després vaig comprar llibres i vaig anar aprenent i agafant rodatge. I un dia, la Societat Espanyola d’Il·lusionisme va obrir la seva biblioteca i vaig poder buscar de tot. A mi m’agradava molt el mentalisme, sobretot el que feia Anthony Blake i volia aprendre a fer-ho. En aquell moment a Barcelona ningú feia això i quan portes temps dedicant-hi… al final et surt i veus que a la gent li agrada i t’aplaudeix!

-Més enllà de Blake, quins són els teus referents?

Havia vist l’espectacle fa 5 anys a Broadway i el personatge de Happyman / Sr. Thompson / Sr. Hollister em flipava, així que vaig anar a per totes per aconseguir el paper i em van seleccionar. Per mi ha estat un regal, ja que és un personatge protagonista còmic, un registre -A Espanya per començar el gran referent de la màgia amb molta diferència és Juan Tamariz, en el món del mentalisme Blake i després hi ha un mag anglès, Darren Brown, que per mi és l’ideal del mag mentalista per com fa els espectacles. Hi ha mil referents que potser no són tan coneguts, però que m’han ajudat a arribar on soc. Al final, sempre has d’intentar aprendre de tothom, el que t’agrada i el que no t’agrada.

-Què té la màgia?

-Fa que ens tornem a sentir com si fóssim nens, que ens tornem a divertir. En el cas del mentalisme, intento que sigui creïble. M’explico, tu pots operar una persona a cor obert? Sí, si fas la carrera de medicina i l’especialitat. Doncs això és el mateix. Jo ho explico al públic i la gent se sorprèn i marxa amb la sensació que ho podrien fer si hi dediquessin el temps suficient, com qualsevol altra disciplina.

-I com són aquests espectacles de mentalisme?

-No vull que sigui un mentalisme que faci por, sinó que entri suau, és molt psicològic i jo vull que sigui també molt emocional. Són espectacles optimistes i amb molta energia, perquè el que vull és que la gent marxi amb un somriure de felicitat.

-Es pot viure de la màgia?

-El meu consell a tothom que vulgui viure de la màgia és que es tregui una carrera. No conec cap mag que hagi triomfat que no tingui una carrera. Si la màgia t’agrada pot ser el teu hobby, però no tinguis l’objectiu de viure d’això. És com quan un nen vol ser futbolista, no només depèn de si ets o no bo, sinó d’altres circumstàncies. Primer cal assegurar-se un futur.

Jo em sento un privilegiat. Vaig passar de seguir camions amb residus radioactius a poder apropar-me a la gent i treure-li un somriure… em sento un privilegiat i ho gaudeixo al màxim.

-I a més et donen premis!

-Sí, això dels premis ha estat accidental. En el seu dia estava fent un joc de cartes que no m’agradava i vaig buscar com ho podia fer per millorar-lo. Em va sortir un nou truc i el vaig presentar al Campionat d’Espanya perquè volia viure l’experiència. Ni em plantejava guanyar, però vaig guanyar i ja he guanyat tres grans premis internacionals.

El que m’agrada dels campionats és obligar-me a crear alguna cosa nova. A casa tinc una vitrina buida i una capsa plena de trofeus a sota del llit. No vull viure del què he aconseguit, sinó que vull continuar creant i treballant.

MARTA CABRERA