Josep Abarca Alemany, nascut el 6.3.1938 a Moncofa (Castelló), va arribar amb un anyet a Barcelona, al barri de Les Corts, just acabada la guerra. Durant molt temps va treballar d’operari a l’empresa Rubiplast, fins que va acabar la seva trajectòria fent de conserge a Centre Cívic Delta del Llobregat (El Prat).

Abarca fou durant molts anys, la persona encarregada de redactar cròniques del barri del 25 de Setembre pel setmanari Rubricata. És un gran aficionat a la ventrilòquia, a l’aquarel·la i a les maquetes, ha dissenyat i creat diverses plaques per la ciutat, amb anècdotes com per exemple: el rètol de ferro forjat de l’Església Evangèlica de Rubí, que es va haver de fer dues vegades perquè primer hi constava església evangèlica i recuperant algunes lletres, va reconvertir el nom a petició de la pastora en Església Protestant; també el monòlit de l’església de Sant Pau fou reparat al caure la vocal “u” perquè la gent se’n reia i li deien l’església del pa.

La Forja Artística José Abarca, situada antigament al carrer Cervantes i propietat del seu pare, fou l’encarregada de fer els dos fanals de la caserna de la Guàrdia Civil a Rubí que en aquella època van costar tres-centes pessetes i en derruir l’edifici, un treballador va recuperar-ne una i pel valor sentimental que tenia va lliurar-la al Josep i aquest, la va cedir al Museu de Rubí perquè formés part de la col·lecció d’història local.

En època de l’alcalde Llugany, també va fer una placa pel monòlit dedicat a Salvador Espriu, inaugurat per l’actor Enric Majó i el monòlit de la plaça de la República que també el va fer de manera desinteressada, tenint la satisfacció personal de contribuir amb la seva feina feta amb il·lusió, amb la ciutat de Rubí.

Com a curiositat, val a dir que el logo de l’ONG Rubí Solidari, també està dissenyat per ell, gràcies a un concurs que va guanyar. Abarca és un home inquiet, metòdic que opina que: la jubilació és creativitat, no passivitat, i així és com segueix en el seu dia a dia, afrontant nous reptes que li permeten estar ocupat, inspirar-se en coses quotidianes i fer de totes aquestes iniciatives, una teràpia personal.