Marta Esparza i Xavier Corbera. Esquerra Rubí 

Soc mare i treballo. Per a poder cuidar-me una mica, he decidit anar a córrer. És difícil trobar moments per a una mateixa, quan les responsabilitats familiars, laborals i d’altres, espremen el temps que el dia t’ofereix. Així que em llevo a les 6:00 de matí, preparo l’esmorzar i la robeta del meu petit, m’emboto a les malles i surto a córrer. Fa molt de fred, i és de nit. Nit fosca. En sortir al carrer, el silenci i la negror m’embolcallen. De camí, veig dues siluetes a l’altra banda de la cantonada. Respiro fondo. A mida que m’hi acosto, ells es posen drets. Quan soc ben a prop, em xiuxiuegen alguna cosa que no entenc. Ara es posen a caminar darrere meu. Accelero el pas. Per sort, el meu company de running, que ha vist l’escena des de dalt, ja baixa cridant “està tot bé!”. Ells giren per la cantonada i desapareixen en la foscor, perquè sí, els carrers estan ben foscos. L’escena m’ha deixat irremeiablement marcada. Mai més pujaré sola al lloc de sortida a córrer. Ara no em sento segura… 

Soc pare i treballo. Per poder cuidar-me una mica surto a córrer. És al vespre, fa fred i és fosc. Per on corro no hi veig gairebé ningú, només un parell d’homes parlant en una cantonada que no sé si em volien dir alguna cosa o bé tenien un to alt. Segueixo i gaudeixo dels meus pensaments. Desconnecto i arribo a casa amb ganes d’una dutxa calenta i sopar. 

Avui hem visitat la tieta a Barcelona. Anem en tren. Quan arribem a l’estació de Rubí, no és massa tard, però a l’hivern ja s’ha fet de nit. Agafo nen i cotxet i ens dirigim cap a casa. Molt poca gent pel carrer, un carrer tan mal il·luminat que, als vint metres ja he xafat una tofa de gos amb les rodes del cotxet. M’arriben veus, no sé d’on venen. Miro els racons foscos quan hi passo esperant que no hi surti ningú. Quants punts negres incontrolables! No em sento còmoda. En un d’aquests racons, em dono un bon ensurt quan una persona riu de sobte i fa un pas enrere. El cor em va a mil. Només és un adolescent que riu amb uns altres dos. Arribo a casa amb molta tensió acumulada. Mai més faré el recorregut més curt. Ara no em sento segura… 

Torno a casa després d’un dia llarg. És de nit. Travesso Rubí de punta a punta fins a arribar a casa. A aquesta hora ja queda poca gent pel carrer, algun bar obert, algú com jo, algun jove que encara té corda per una bona estona, una dona que camina de pressa, intueixo en un punt algú que fa passar l’estona mirant com va passant la vida per davant. Passo per davant d’un bar que fa pinta que avui costarà tancar, una mica de xivarri, algun comentari d’aquells que justegen la gràcia i rialles exagerades. Arribo a casa i faig l’abraçada i el petó als de casa. 

Hem de redefinir Rubí perquè el dret a habitar-hi sense por sigui efectiu per a totes les persones. Les dones tenen tot el dret a gaudir del seu dia a dia i a moure’s amb seguretat per Rubí. La detecció dels punts foscos en il·luminació o dels espais amb problemes d’accessibilitat i visibilitat, hauria de ser el primer i, més evident, dels passos diversos en la projecció d’un urbanisme feminista, un model més segur, sostenible i fàcil. 

Un model d’urbanisme feminista uniria l’àmbit productiu i el reproductiu, no segregant per estrats econòmics, i, per tant, evitant la discriminació de les dones i altres, copiant el que és el model social actual, el masclisme. Posar les persones al centre de les decisions, aquesta frase tan dita, però tan poc aplicada. Millorar la seguretat, la mobilitat, l’habitatge, les comunicacions… la vida quotidiana. D’això va la cosa…