Dilluns va fer un any de la mort de la Neus Català i Pallejà. Per moments sembla que fos ahir i en altres moments sembla que 365 dies d’aquest darrer any han estat més llargs de l’habitual.

Aquest darrer any, des de la seva mort, ha estat un continu degoteig de notícies sobre homenatges i reconeixements, tal i com mereix el seu record i la seva vida. Un any on moltes ciutats i pobles han dedicat carrers, places, fins i tot instituts al seu nom i a allò que ella representa: la dignitat de les persones, la lluita per la supervivència, la memòria històrica d’allò que no hem d’oblidar per no repetir, la lluita antifeixista, la lluita pel reconeixement a les dones en una part fosca de la història d’Europa. Rubí no es quedarà enrere, tindrem plaça Neus Català i Pallejà i quelcom més important, potser: l’agermanament de la nostra ciutat amb la seva natal Els Guiamets. Un agermanament que neix d’alguna cosa més enllà del vincle de la Neus amb les dues poblacions. Neix de les relacions entre persones, de compartir històries i abraçades; i generarà més espais de relació humana i donarà cabuda al reconeixement a totes les persones deportades. Farem servir la teva empenta, Neus, per ser més fortes en aquesta lluita.

I sí, ha passat un any ja. I quantes coses també ens han passat sobre les que la Neus ens podria dir quatre coses, una d’aquestes crec que podria ser un “no heu entès res”. Fins i tot a mi em costa escriure aquesta frase pensant en ella, havent-la escoltat dir que creia en la humanitat i en la capacitat de l\’ésser humà per fer el bé. Però si miro amb els seus ulls i veig l’Europa, i també el món, on creixen l’extrema dreta i el feixisme, pateixo per ella i per la gran decepció que podria sentir. No, alguna cosa no estem fent bé quan tenint referents com ella, i no la única, no som capaços com a societat d’entendre com de valuosa és la vida de cada persona que la perd al fons de la Mediterrània; de com de valuosa és la vida de cadascuna de les persones que estan a camps de refugiades a qualsevol indret del món. De com hem oblidat part del passat per permetre que l’extrema dreta torni al poder o a àmbits de poder en aquesta Europa del segle XXI, perdre la capacitat crítica i tornar a abanderar-nos en allò que no cal ni mastegar. Hem oblidat com de valuosa és la vida, la fraternitat entre els pobles, l’internacionalisme.

Queda però l’esperança de poder redreçar la situació, com la Neus i les seves companyes, que no van perdre aquesta esperança i van sobreviure, i ho van fer lluitant per les seves vides i per les vides de milions de persones que desconeixien. Perquè fa un any de la seva mort, però fa més anys encara d’aquell moment en què arriscaven les seves vides escapant pels Pirineus per salvar la vida de 180 infants; i fa anys que arriscaven la vida boicotejant les municions nazis al camp de Flossenburg, a risc de perdre la vida assassinades pels seus captors. I aquesta hauria de ser una de les seves lliçons: que fins i tot en les pitjors condicions podem fer quelcom en col·lectiu, recordant Galeano, persones juntes fent petites tasques allà on tinguem la nostra capacitat d’incidència, per poder ajudar a crear un món millor, més just, més solidari, sense feixisme, de dones i homes lliures.

Queda clar que no estem sols en aquest món i és quelcom que estem corroborant en aquest 2020. Potser sigui aquest confinament del Covid19 una oportunitat per veure-ho, de retrobar aquesta esperança i aquesta lliçó de vida, de veure que no vivim aliens al que ens envolta encara que tanquem els ulls; que sense garantir els drets universals arreu no som societats avançades. Perquè segur que totes tenim els nostres niños de Negrín per posar fora de perill i municions que boicotejar que faran d’aquesta humanitat una societat de persones amb capacitat per fer el bé.